No seuré, no callaré
Sóc periodista; la meva feina és fer preguntes. Donald Trump és un candidat a la presidència dels Estats Units; la seva feina és explicar als votants què faria si l’elegissin. Els nostres objectius havien de topar per força.
Al juny Trump va anunciar la seva candidatura com a aspirant presidencial del Partit Republicà i va declarar: “Quan Mèxic ens envia la seva gent, no envia la millor. No l’estan enviant a vostè. Envia gent que té molts problemes, i que ens porten aquests problemes aquí. Porten drogues. Porten delinqüència. Són violadors. I alguns, suposo, són bones persones”.
Aquesta afirmació és descaradament falsa. Una majoria aclaparadora d’immigrants sense papers dels Estats Units no són delinqüents. Tots els estudis de què disposem (incloent-n’hi un del Servei d’Immigració de la Policia nord-americana) conclouen que l’índex de delinqüència entre els immigrants és més baix que el de la població nascuda als Estats Units. A més, no hi ha ni una sola prova d’una conspiració del govern de Mèxic per enviar delinqüents als Estats Units.
Tot i així, Trump -el candidat favorit del partit segons la majoria dels sondejos- va insistir a repetir les seves asseveracions. Per això vaig decidir presentar-li els fets i oferir-li l’oportunitat d’explicar els seus punts de vista. A finals de juny li vaig enviar una carta manuscrita en què li sol·licitava una entrevista i hi vaig incloure el meu número de mòbil personal. Trump no em va contestar; en lloc d’això, va publicar la carta a Instagram. (Sí, vaig haver de canviar de número.)
Després d’aquest incident, vaig buscar una altra manera de fer les preguntes següents a Trump:
1. El seu pla d’expulsar dels EUA 11 milions d’immigrants sense papers seria una de les deportacions més massives de la història. ¿Com s’ho faria exactament per deportar 11 milions de persones? ¿Desplegant l’exèrcit? ¿Utilitzant estadis com a centres d’internament?
2. Posem per cas que aconsegueix esmenar la Constitució per denegar la nacionalitat als nens que han nascut als EUA i són fills de residents sense papers. On enviaria aquests nens sense país ni passaport?
3. Per què advoca per construir un mur al llarg de la frontera entre Mèxic i els EUA quan gairebé el 40% d’immigrants sense papers arriben als EUA en avió amb visats provisionals i després es limiten a quedar-se aquí? ¿La construcció d’un mur de 3.000 km no seria una enorme pèrdua de temps i de diners del contribuent?
A l’agost em vaig emportar aquestes preguntes a Dubuque, Iowa, on estava previst que Trump celebrés un míting i una conferència de premsa. Em vaig acreditar i vaig arribar a la conferència de premsa amb gairebé dues hores d’antelació. Finalment, Trump va entrar a la sala. Després que dos periodistes li haguessin fet preguntes, jo vaig dir que tenia una pregunta sobre immigració. No s’hi va oposar ningú, de manera que em vaig aixecar i vaig començar a plantejar la pregunta. Trump, visiblement empipat pel que sentia, em va fer callar i em va manar seure. Potser ja heu vist la resta del nostre enfrontament, incloent-hi la meva expulsió de la sala, a les xarxes socials.
En resum, no vaig voler seure ni callar. Com a periodista, immigrant i ciutadà americà, tenia dret a fer preguntes. Però en lloc de donar-me respostes, Trump va ordenar a un dels seus guardaespatlles que em fes fora de la sala. Ja fa més de trenta anys que treballo com a periodista i, en tot aquest temps, no m’havien expulsat mai d’una conferència de premsa. Aquesta és la mena de coses que passen en una dictadura, no en una democràcia.
Al cap d’uns deu minuts -i després que els meus companys periodistes Tom Llamas d’ABC News i Kasie Hunt de MSNBC instessin Trump a reconsiderar la meva expulsió- Trump em va deixar tornar a entrar. Jo vaig tornar amb la condició que pogués fer les meves preguntes i, per tant, les vaig fer. I, tal com ha passat des que va llançar la seva campanya, Trump es va negar a donar-me respostes concretes.
Com a resultat d’aquest incident, m’han acusat de ser un activista. No és el cas: sóc senzillament un periodista que fa preguntes. I els periodistes tenen l’obligació de prendre partit quan estan en joc problemes de racisme, discriminació, corrupció, mentides públiques, dictadures i violacions de drets humans. En repetides ocasions de la nostra història, des d’Edward R. Murrow, quan va desafiar el senador Joe McCarthy, fins a Walter Cronkite, quan va denunciar la Guerra del Vietnam, hi ha hagut periodistes que han pres partit i han plantat cara als poderosos i els influents.
Ara Trump parla contra una minoria i fomenta l’odi contra les persones més vulnerables del nostre país. Qui es deixarà influir per la seva retòrica? Qui sucumbirà a la seva estratègia de la por? Qui s’empassarà l’argument que els immigrants són l’arrel dels problemes d’Amèrica?
Jo no vaig haver de buscar gaire lluny, perquè un cop fora de la sala de premsa d’Iowa, un dels partidaris de Trump em va cridar: “Fot el camp del meu país! Fora!” “També és el meu”, li vaig contestar. Això va passar al cap d’un moment que Trump em digués: “Torni-se’n a Univisión”.
Després del nostre tens intercanvi, Trump em va dir que parlaríem. Així ho espero. Tinc algunes preguntes més per fer-li.
