Estimat alcalde de Barcelona, felicitats. Ja és propietari i ja podrà fer la broma aquella: “No, la casa no és meva, és del banc!” He llegit que es compra la Casa Orsola, la que havia de ser desnonada, i així, doncs, els veïns que encara hi eren no seran moguts.
“Ja hem traslladat la proposta de compra a la propietat, que s’ha avingut a la venda en el marc del procés de mediació”, ha dit vostè. I això em fa aplaudir, perquè vol dir que ja ha arribat a aquell moment de la negociació en què “passes una oferta” i, si s’accepta, “signes les arres”. I s’ha acceptat, perquè la propietat "ha acceptat vendre per un preu de 9,2 milions d’euros, que és un 30% per sota del preu de valor de mercat al barri de l'Eixample". Sí, senyor! Fa molta il·lusió pensar que "compres bé". Però ja l'hi dic ara, perquè jo a la vida he anat canviant molt de casa. Sempre hi compten, que regatejarem. Sap allò de “negociable”? Ho posen perquè calculen que voldrem rebaixar un deu per cent. I llegeixo també que vostè (l’Ajuntament) es quedarà amb el 51% de l’edifici “a través d'un préstec bancari que ja té el vistiplau gràcies a l'aval del mateix consistori”. Home, això sí que em fa enveja. Als autònoms els avals ens costen molt, ens moriríem per avalar-nos a nosaltres mateixos. Però atenció a la lletra petita, alcalde! Li faran fer una assegurança de vida (si mor, el banc ha de cobrar). I aquí ja li dic jo que escanyen. Després, intentaran que es quedi l’alarma i un finançament de plaques solars i una tele. Ah! I els haurà d’ingressar la nòmina. Si no, el preu serà més car. I aquí vaig. L’ha aconseguit fixa o variable? A quin tant per cent? No, no m’ho digui que em moriré d’enveja! Paga molt de comunitat? Ho porta una gestoria?
Això de l’alarma jo al final no ho vaig fer, però jo, de vostè, sí que ho faria. No sigui cas que ara, en una casa tan maca, se li fiquin ocupes...
