Immigrants ahir, treballadors avui
3 min
47
Regala aquest article

Fa exactament vint anys que vaig publicar el meu primer llibre: Jo també soc catalana. En aquell text hi vaig voler abocar tots els temes vinculats amb la meva condició de filla d’immigrants que m’inquietaven i em condicionaven: la identitat, la llengua, les dones i la religió. Ho vaig fer il·luminada per una de les experiències vitals més transcendentals que existeixen: la maternitat. Quan et neix un fill no et queda més remei que decidir qui ets, quins valors, quina cultura, quina llengua li vols transmetre. Potser una mica ingènuament vaig decidir que el millor que podia fer era reivindicar-me “d’aquí” i va resultar que aquest “aquí”, en el nostre cas concret, era la catalanitat, encara que una catalanitat real i no la construcció ideal que alguns han volgut representar. Real i, per tant, impura, mestissa, contaminada d’elements externs des del principi. No vaig fer-me catalana perquè pogués triar entre una infinitat d’opcions disponibles sinó perquè aquesta era la forma que tenia la ciutadania en el meu entorn immediat. Un entorn de barri de classe treballadora, amb vigatans dels “de tota la vida” que treballaven a les adoberies, catalans que parlaven castellà, gitanos. Més enllà també hi havia la cultura, la literatura i l’accés a una educació superior a la qual arribaven pocs dels meus companys (recordo, per exemple, la soledat de trepitjar l’Institut Jaume Callís per fer BUP quan tots els meus companys de primària o bé se n’anaven a FP o bé es quedaven a casa). També vaig decidir, coneixent la composició demogràfica de Catalunya i la seva història no de terra d’acollida sinó de terra d’immigrants, que la catalanitat havia de ser capgirada i ressignificada pels “nous catalans” del segle XXI. Si la majoria dels “autòctons” tenien en el seu arbre genealògic individus que havien nascut fora del país, per què no podíem fer el mateix els qui veníem d’altres continents? Això sí, ja des de llavors em vaig adonar que els principals obstacles per a la nostra integració no eren ni la llengua ni uns valors culturals diferents sinó la segregació, l’exclusió, la pobresa i les nombroses dificultats que ens trobem els qui vam cometre l’error de néixer en un lloc equivocat.

Vint anys després d’aquell text en el fons optimista, tot i la complexitat de l’experiència agredolça que hi plasmava, confesso que em resulta tremendament dolorós descobrir que els debats sobre immigració no només no han canviat sinó que s’han fet més explícitament deshumanitzadors. S’ha normalitzat la idea que els altres poden ser sotmesos a lleis específiques que els discriminin, s’avala que els drets fonamentals siguin vulnerats en cas tenir un origen estranger. Es continua parlant dels nouvinguts com si fossin extraterrestres que acaben d’aterrar. Què n’hem de fer? Com els hem de tractar? En quin lloc els posem? Torno a sentir l’angoixa que em va provocar durant anys la sensació de ser darrere un vidre mentre els gestors, polítics, experts i opinadors parlaven sobre nosaltres sense nosaltres. I la càrrega feixuga d’haver de donar explicacions sobre el que fan tots els que són com “nosaltres”, que ens empenyin contínuament cap al grup dels ganduls que no volen treballar, els aprofitats, els tramposos o els delinqüents. Com hem de ser catalans si ens teniu per lladres, violadors o terroristes? I sentir-me així em fa ràbia perquè jo de petita somniava amb ser una escriptora “normal”. Però la normalitat és impossible quan el que s’està debatent és la teva existència mateixa, la teva pertinença, els teus drets fonamentals, l’arrelament i el futur dels teus propis fills. La marca indeleble de l’estrangeritat no s’esborra mai i només es pot simular una certa normalitat cultivant la indiferència i la sordera selectiva. Passa, però, que no pots ser indiferent ni fer-te la sorda quan et posen el dit a l’ull. A tu o a les persones que estimes.

Najat El Hachmi és escriptora
stats