Jo no seré llunàtica (1961)
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDe María Luz Morales (la Corunya, 1898 - Barcelona, 1980) a Diario de Barcelona (12-IV-1961). [Traducció pròpia]. Aquell dia Gagarin feia el primer vol orbital. El 25 de maig següent Kennedy deia que posaria un home a la Lluna abans del 1970. Notícies que van inspirar a Morales aquest article. No perdia l’humor, tot i les amargors passades en la guerra (directora de diari en dies convulsos) i la postguerra (presó i inhabilitació).
Comprenc que l’afirmació és arriscada. El lector misogin dirà que, tractant-se d’una dona, mai no es pot assegurar... I el saberut opinarà, al seu torn, que això de “si ho soc o ho seré” és cosa que només pot jutjar el psiquiatre. M’afanyo a aclarir que els vocables “lunar”, “llunàtic”, van prenent significats més concrets menys pejoratius que en el passat, que la Lluna -assegura la ciència- serà aviat un astre abordable i habitable, i, per tant, llunàtics seran aquells que la trepitgin. Per a la qual cosa està tot previst. No fa gaire que el Planetari de l’Institut Franklin que dirigeix el doctor F.M. Lewit va mostrar una Exposició que tenia per tema: “Una Colònia Lunar el 1980”. [...] Com veieu la cosa és per a un futur proper... Vint anys: menys del que tarda a créixer un pi... En l’esmentada “Colònia Lunar” es va assajar la nova tècnica alimentària, a base d’algues, que sembla que haurà de constituir la dieta dels “viatgers siderals”. En la inauguració de l’esmentada Exposició a Filadèlfia van servir als convidats galetes i pastissets d’algues: resulten un punt durs i d’un color verd oliva, no gaire apetitós. El seu gust recorda el de les faves crues; no obstant, moltes senyores -s’afirma-, després de tastar-los, van demanar la recepta... No sabem si la van obtenir; es tractava, fins al moment, d’un secret militar; són, en efecte, els laboratoris de l’exèrcit els que estudien actualment la possibilitat d’emprar un 30 o 40 per cent de concentració d’algues en l’alimentació del futur... En fi, jo no seré llunàtica, potser, perquè els pastissets d’algues no em venen de gust... Però hi ha una altra raó molt més seriosa -sempre l’economia és l’última ràtio-. Jo no seré llunàtica perquè el meu ofici és omplir quartilles. I si la ploma ¡beneïda sigui! que, per tants anys, em va donar pa, llibres... i altres coses no em va permetre mai lluir models de Dior o de Chanel, ¿com aspirar a la vestimenta completa de viatger sideral? Val no menys de 3.000 dòlars. I és tan lleig... Tret que, aleshores, Diario de Barcelona em nomeni corresponsal lunar, despeses pagades... [...] No, no. Crec que no aniré a la Lluna. Hi hauria anat -hi he anat- amb Jules Verne; amb Wells potser. Amb Jules Verne tot semblava fantàsticament senzill; ara tot és científicament complicat. L’alimentació sideral -¡jo, que la vaig somiar pols d’estrelles!- no em ve de gust; [...] a més, ¡hi ha tants bells paisatges terrestres que encara no conec! I els models Dior 1961 ¡són molt més bonics que la indumentària “Colònia Lunar 1980”! No, no, senyor misogin; no, senyora psiquiatra... Estic segura: jo no seré llunàtica...
