L'acord del nou govern de coalició es concreta en un document farcit de bones intencions i que apunta la voluntat de mantenir el mateix alt ritme d'activitat legislativa que va caracteritzar la passada legislatura, una voluntat que sens dubte serà frenada per la nova aritmètica parlamentària. Per saber si es podran complir o no els compromisos, no tenim una bola de vidre, però comptem amb algunes previsions per al curt termini i amb les macrotendències.
A curt termini, el nou govern haurà d'enfrontar-se a una economia resilient però que mostra alguns símptomes d'esgotament que, tot i que per ara no són preocupants, cal vigilar de prop. D’una banda, la inflació, sobretot la subjacent, continua afegint pressió a les famílies i, de retruc, al consum. I de l’altra, la reducció del pes de la indústria en l’economia, tant en termes de facturació com de creació de llocs de treball. Mentre el mercat laboral es mantingui estable, es podran encarar les propostes del govern. En cas contrari, serà difícil assolir els objectius fixats d’una taxa d’ocupació del 70%, així com les mesures de reducció de la jornada laboral a 37,5 hores i de continuat increment del salari mínim. Les dues mesures incrementen els costos salarials: una de manera directa i l’altra de manera indirecta, i hi ha el perill que només se n’aprovi una. Com que som un país caracteritzat per la poca productivitat, crec que caldria donar preferència a la manera directa, és a dir, a l’increment del salari mínim.
En l’acord encara hi transpira l’abundància i el respir que ofereixen el fons Next Generation, però cal afegir-hi els acords d’estabilitat pressupostària que s'estan negociant a la Unió Europea i que poden afectar les previsions de despesa pública. Tot i que ja està descartat tornar a les mesures draconianes que es van viure a la darrera crisi, s’està apuntant a un objectiu de deute públic del 60% del PIB. El d’Espanya, el 2023, ronda el 110%; per tant, li convindrà negociar marges de temps generosos per poder-ho complir sense grans disrupcions per al país.
Molt lligat a aquest aspecte, cal considerar el reguitzell de propostes de reforma fiscal perquè sigui justa i adaptada a les noves realitats –uns adjectius que tenen significats diferents per a cada partit–. Mesures que van des de la lluita contra el frau fiscal fins a fórmules específiques per sectors o mides empresarials, incloent-hi també acabar amb la competència fiscal entre comunitats autònomes, amb una clara referència a les polítiques fiscals de la Comunitat de Madrid. Pactar aquestes mesures amb els partits més conservadors que ara li han donat suport serà difícil, donada la disparitat ideològica.
I, per últim, la gran macrotendència: l'envelliment de la població. Durant el proper mandat es posarà a prova la solidesa de la reforma del sistema de pensions. Una reforma sobre la qual ja planen alguns interrogants ben fonamentats, mentre l’acord de govern es referma en l’actualització de l’IPC i l’augment tant de les pensions mínimes com de les no contributives.
I tot això combinat amb el que és imprevisible, tant crisis properes com llunyanes, que en un món globalitzat sempre troben la manera d'impactar. Sort i encerts al flamant president. Comencen els cent dies de gràcia!
