Aquest diumenge acabarà a Palma el recorregut del Correllengua, que enguany agafa més embranzida que mai atès el context de menysteniment i amenaça flagrants envers la llengua catalana que amara l’ambient amb la complicitat d’amplis sectors socials, polítics i institucionals. Més enllà de subratllar el valor simbòlic que té aquesta iniciativa per als qui estimem la llengua, crec que és interessant posar l’èmfasi en un perfil menys convençut i fins i tot reaci a aquesta mena d’esdeveniments. Estic pensant, per exemple, en els pares i mares d’infants nascuts aquí; progenitors que, de fet, es troben ara en la conjuntura de decidir –de cara a la segregació lingüística que s’instal·larà a les aules– si volen que els seus fills integrin o no el català a l’escola.
És evident que la immensa majoria de lectors d’aquest diari no necessita que li recordin les virtuts de la llengua o la importància d’aprendre-la i emprar-la d’una manera sòlida, espontània i natural, sense haver de demanar permís ni perdó per xerrar-la. És per això que la meva intenció és justament interpel·lar –per si de cas els arriba– les persones que potser no van néixer aquí; que fins i tot van desenvolupar una antipatia envers el català –tot percebent-la com una llengua imposada– quan, a l’escola, es van sentir en desavantatge respecte als nadius catalanoparlants; que han aconseguit construir-se una vida sense haver de fer res més que l’exercici de comprendre la llengua catalana quan altra gent la parla –sense parlar-la ells–, i que, finalment, s’han reproduït i han dut al món personetes que –ara ja sí– tenen l’oportunitat de tornar grans amb el català com a primera o segona llengua –en convivència bilingüe amb el castellà o amb la llengua de l’altre progenitor–, amb totes les oportunitats inherents a aquest aprenentatge.
En una versió anterior d’aquesta columna –que finalment he descartat per massa ingènua–, m’imaginava que aquest perfil de persona a què em refereixo –els pares i mares que de petits van avorrir o rebutjar el català i que ara tenen fills nascuts aquí– anava fins i tot al Correllengua per defensar el dret de la seva descendència a aprendre el català a l’escola amb la facilitat, la naturalitat i fins i tot la inèrcia de què ells no van gaudir per mor de les seves circumstàncies. Tanmateix, com deia, la columna em va sortir massa naïf, massa dirigida per Frank Capra, així que, ara i aquí –que diria Mishima–, el meu desig es limitaria, bàsicament, que aquests pares i mares respectin, com a mínim, el component simbòlic del Correllengua i que, fins i tot, comprin la possibilitat que un dia –ja sigui aquest diumenge o al Correllengua de d'aquí a cinc anys– els seus fills vagin al Correllengua per convicció, perquè –ells sí– estimin i integrin com a llengua pròpia la llengua que els seus progenitors potser veieren com una obligació farragosa. Perquè no podem esperar sumar entusiasmes arreu, però demanar respecte és ben legítim.
