“No ens representen”
Des del punt de vista polític, la idea de representació és clarament moderna. En la democràcia grega no calia representació perquè era directa. En canvi, en les antigues repúbliques i monarquies no hi havia representació del poble.
Parlem de govern representatiu quan s’han instaurat mecanismes d’elecció de persones —com el sufragi universal— a les quals s’atribueix un poder polític i unes funcions que realitzen en nom d’aquelles que no les poden exercir en persona. Apareix així la divisió entre representants i representats o governants i governats.
Hi ha dues maneres principals i complementàries d’entendre la noció de representació política: 1) la representació com una delegació de poder i de funcions, o bé 2) la representació com a representativitat (o mecanisme d’identificació), és a dir, com aquella qualitat que permet als electors sentir-se identificats o reflectits en les característiques (socials, culturals, ideològiques, valoratives) dels elegits. En certa manera, la legitimitat i credibilitat del poder polític depèn del fet que els dos models siguin percebuts com a vàlids en el seu funcionament.
Aquesta explicació de caràcter més acadèmic ens permet ara plantejar-nos algunes preguntes més actuals. La primera és si creiem que els nostres representants —especialment en aquests anys de crisi econòmica— han realitzat les tasques assignades per a l’assoliment del bé comú amb especial atenció als més necessitats. ¿Estaven autoritzats (és a dir, tenien autoritat) per fer el que han fet? ¿Podien i havien de rescatar grans bancs i desnonar famílies humils? La segona pregunta és si creiem que els nostres representants —especialment en aquests anys de crisi territorial— s’han identificat realment amb nosaltres, amb les nostres reclamacions nacionals, competencials i culturals. ¿El govern espanyol ha encarnat i defensat, entre d’altres, la veu dels representats catalans, per exemple? ¿Ha atès les seves demandes fiscals, educatives o lingüístiques? ¿O les ha perseguit i combatut? En tots dos casos, ¿les condicions de la representació han estat les apropiades?
La meva conclusió, en forma de tercera pregunta, seria aquesta: tant en la crisi econòmica com en la crisi territorial, ¿ha augmentat o s’ha escurçat la distància entre electors i elegits? ¿Seguim considerant que vivim en un règim realment representatiu?
En el famós “No ens representen” estan avui en joc la vigència de com a mínim dues teories: la representació política com a teoria de l’autorització (o delegació); i la representació com a teoria de la identificació (o representativitat). Al meu parer, la mediació representativa de la política espanyola ha entrat en crisi en les dues modalitats. ¿Poden mantenir encara els nostres representants el poder discrecional d’actuar i decidir en el nostre nom? Potser sí, però els moviments del 15-M i els moviments sobiranistes catalans ja no ho accepten. Les insistents apel·lacions a obrir segones transicions i nous processos constituents (per a la refundació d’Espanya o per a la independència de Catalunya) en són una bona prova. I el munt de consignes recollides en aquests últims cinc anys aquí i allà apunten directament a la diana de la vella idea de representació política: “En el Parlament espanyol no s’hi reflecteix la pluralitat d’Espanya. En nom del vot útil, l’elecció s’ha reduït a dues opcions que, en quasi totes les grans decisions, s’assemblen massa. Cal cercar altres fórmules de representació política que beneficiïn els partits petits i n’assegurin la proporcionalitat. Les llistes obertes i no bloquejades formen part de la discussió en pro d’una democràcia més participativa. El dret a decidir en general i els referèndums en particular han de ser considerats com a eines vàlides per votar i participar en les decisions del govern. Els referèndums han de ser vinculants i han de ser convocats per a totes les decisions rellevants que afectin la ciutadania. La burocratització dels partits, convertits en òrgans de l’Estat més que en part de la societat civil, els ha anat distanciat de la gent. Com pot representar-te qui està lluny de tu? La utilització de les iniciatives legislatives populars permet ampliar la participació ciutadana. Ells tenen el poder, però nosaltres som més”. La llista podria continuar.
Afirmava Rousseau a El contracte social que només un poble políticament actiu és lliure i que una excessiva delegació de funcions en les institucions i actors representatius pot generar un seriós obstacle per a la ciutadania activa. En veure la deriva de les elits extractives espanyoles, molta gent ha constatat amb malestar la prevalença dels representants sobre els representats i el desplaçament de la sobirania dels segons cap als primers. Ara ens adonem que l’autorització, és a dir, la donació d’autoritat en democràcia mai hauria de ser total sinó que hauria de ser reversible. Els ciutadans tenim de iure el títol de propietat de la sobirania, però els representants s’han convertit de facto en inquilins perpetus i indispensables del recinte del poder. Havíem sigut desposseïts del gaudi de la propietat (és a dir, de l’exercici de la sobirania) però se’ns compensava amb les garanties de la seguretat, del benestar i de l’acomodació d’un bon habitatge institucional. La concurrència de crisis actuals i la seva gravetat ha fet miques la lletra d’aquests contractes. Per aquest motiu, la nova llei mordassa, les desproporcionades sancions pels xiulets durant la final de la Copa del Rei, la constant apel·lació als jutges, el desplaçament de la via política cap a la via penal, la tendència creixent cap a una democràcia de la imputació, que utilitza de manera matussera jutges i tribunals a favor dels criteris del govern espanyol, etc. esdevenen els intents desesperats i últims de l’Antic Règim per resistir-s’hi.
La consigna del “No ens representen” ha calat per igual a Madrid i Barcelona. Però mentre que a la Puerta del Sol alguns pensen en una reforma electoral i constitucional, una democràcia més representativa i la implementació de mecanismes efectius de participació ciutadana (democràcia directa electrònica, mètodes assemblearis, consells de ciutadans, fòrums consultius, enquestes deliberatives), a la plaça de Catalunya la crisi de representació política amb Espanya ha conduït directament molts d’altres a la proposta revolucionària de Rousseau: “Actuar d’acord amb la nostra voluntat és ser independents; actuar sense estar sotmesos a la voluntat dels altres és ser lliures”.