La reforma educativa impulsada pel Govern amb l’aprovació de la LEC (2009) introdueix una nova cultura d’avaluació dels alumnes. En decrets posteriors, en concret amb una ordre el 2018, es va fer de la repetició a Catalunya una “mesura excepcional”. Ens situem, doncs, de llavors ençà, en un nou paradigma que deixa de pensar l’avaluació en termes de control, com a punició o recompensa, per passar a ser una part essencial del procés d'aprenentatge, amb un enfocament personalitzat, global, continuat i integrador.
A escala estatal, amb l’aprovació de la LOMLOE (2021), la repetició passa a ser un recurs excepcional. El que han fet els respectius governs és ajustar-se a les recomanacions dels grans organismes internacionals com l’OCDE sobre la relativa ineficàcia de repetir curs durant l'escolaritat obligatòria. En general, totes les recomanacions d’investigadors conclouen que repetir un any és una pràctica que cal evitar perquè, a part de ser molt costosa, malmet l’autoestima de l’alumne, no el motiva a esforçar-se més per aprendre i fa que molts acabin abandonant.
El darrer informe de l’OCDE Education at a Glance 2024 palesa que les taxes de repetició dels alumnes espanyols són molt elevades. Amb un 7,8% de repetidors entre primer i tercer d’ESO. Més de tres vegades superior a la taxa europea o dels països de l'OCDE. Però a Catalunya ens hi vam posar abans, tenim taxes molt inferiors a la resta de l’estat espanyol i ens acostem a la mitjana europea (2,2%), tot i que després de la pandèmia hi ha hagut un augment lleu.
Però, més enllà de la constatació estadística, potser ens cal escoltar i considerar què passa a les aules i en molts dels claustres: quines són les alternatives a la repetició? Què passa amb els alumnes que continuen sense adquirir les competències? Com s’acompanya i es forma els mestres en el nou model? Què pensen els docents de secundària? Circula sovint la idea d’autoengany: no els suspenem ara, però els estem abocant a un fracàs futur. Hi ha un sector reticent al canvi, que ho viu com una imposició i una aposta clara per la mediocritat.
¿Per què molts professors, que volen el millor per als seus alumnes, continuen creient en les virtuts de repetir malgrat l’àmplia difusió dels resultats de la investigació educativa? Cal entrar a comprendre que les notes simbolitzen un cert poder docent i un model de funcionament del sistema escolar avui en crisi. I els docents es veuen amenaçats en la seva autoritat i autonomia docent.
Potser no n’hi ha prou amb tenir el coneixement de la investigació i de l’OCDE per introduir millores a les escoles. Com tampoc no n’hi ha prou amb la voluntat de reforma política quan va de dalt a baix i es viu com una imposició. En educació, cal garantir que els docents no siguin mers executors de polítiques pensades i dissenyades per uns altres, sinó que han de ser agents actius de la millora educativa. No en tenim prou amb el coneixement, perquè les creences pedagògiques hi juguen un paper clau. Per això, el lideratge efectiu d’un sistema o d’un centre educatiu promou la reflexió col·laborativa entre docents. Davant l’exigència educativa de cada dia, cal estar convençuts del que fem. Necessitem estratègies als claustres que possibilitin la posada en qüestió de les creences pedagògiques tant de directius i directives com de docents per crear una cultura compartida i així millorar la pràctica.
