“Don Juan Carlos regresa a Sanxenxo para regatear”, titula, sense cap rubor, la premsa nacionalista espanyola. Amb completa normalitat, com si don Juan Carlos no fos el cap de l'estat espanyol que va fugir, aviat farà tres anys, a una dictadura teocràtica sense llibertats ni drets humans (ell, que va dur la democràcia a Espanya), on viu —lògicament— com un rei, se sobreentén que a càrrec dels contribuents a la Hisenda espanyola, la mateixa a la qual ell va defraudar sostingudament al llarg de molts anys del seu regnat. La Fiscalia va arxivar les acusacions que pesaven contra ell, no perquè no fossin certes, sinó perquè es va voler interpretar que unes ja havien prescrit, mentre que unes altres quedaven neutralitzades per l'exempció de responsabilitat de què es beneficia, d'acord amb la Constitució espanyola del 78, la figura del rei.
El panorama es completa si recordem que l'esmentat Joan Carles és cap de l'estat espanyol, sí, però emèrit, mentre que el cap de l'estat espanyol actual és el seu fill, i que això és així perquè tots dos són reis d'Espanya, càrrec que s'hereta per consanguinitat. Els, diguem-ne, desajustaments tributaris i financers de l'emèrit, com és lògic, no afecten només la seva persona, sinó tota la institució de la Corona, vertader pal de paller de l'ordre constitucional del 78, en la mesura que simbolitza i representa ni més ni menys que la unitat —indissoluble, com sabem prou— d'Espanya. En canvi, s'han presentat els fets a la ciutadania en aquesta altra versió: Joan Carles, al mateix temps que no deixa de ser el paladí de la democràcia que mereix tots els honors i reconeixements, és a la vegada l'única poma podrida d'una institució immaculada i irreprotxable. Res no hi tenen a veure, en els delictes prescrits o exempts de responsabilitat ni el seu fill, que regna com a Felip VI, ni els poders de l'estat, ni els governs successius que ha tingut Espanya durant la democràcia, ni els serveis d'intel·ligència, ni la premsa còmplice, ni els grans empresaris que s'han beneficiat dels bons oficis de Joan Carles com a intermediari de grans transaccions comercials (quantes vegades no vam sentir allò del “millor ambaixador per a Espanya”?). Ningú hi va tenir cap relació: eren, només, malifetes de Joan Carles, que, ja se sap, era una mica impulsiu, apassionat. “Tothom té el seu costat no tan clar”, diuen sovint, ara, els que el volen justificar.
I ara se'ns presenta també com un pacífic padrí a qui agraden les regates. Qui pot tenir res contra això? Fa pensar en aquella entrevista en què Adolfo Suárez li explica a Victoria Prego (ell pensava que off the record, però es va gravar) com el seu govern va introduir la Corona dins la Constitució per aprovar-la d'amagat, conjuntament amb la carta magna, ja que eren conscients que, en un referèndum específic a favor o en contra de la Corona, tenia les de guanyar el no. Ara ha arribat el punt que Joan Carles entra i surt de territori espanyol quan vol, però a condició de no visitar ni ser rebut pel seu fill. Tot normal.
