No a Rajoy és no a Rajoy és no a Rajoy és no a Rajoy

BARCELONAEl bucle espanyol ha agafat tals dimensions que ara mateix ningú sap de quin cantó caurà la pilota. L’única cosa clara és que Pedro Sánchez s’ha convertit en l’enemic públic número 1 (en dura competència amb Carme Forcadell). “Sánchez practica un joc de mitges veritats o simples falsedats per amagar el seu fracàs electoral”, li etzibava 'El País' des del seu editorial. “La seva contumàcia [de Sánchez] pot tenir conseqüències nocives tant per al país com per al seu partit”, afegia 'El Mundo'. Des de l’'Abc', la inefable Curri Valenzuela titulava el seu article “Sánchez, l’irresponsable” i argumentava que “ni en el socialisme ni fora d’ell queda ja gent que s’expliqui l’actitud del seu secretari general”. La clau de tot plegat, però, la donava 'El Mundo' en una peça molt oportuna en què recordava la campanya de “No a Sánchez” que va muntar el PP durant el fallit debat d’investidura del candidat socialista. La venjança és un plat que se serveix fred, diuen.

Nostàlgia de CiU

L’altre tema polític de la jornada era la desaparició del grup propi de l’abans conegut com a nacionalisme moderat de CiU, avui reconvertit en irredentisme incomprensible per a Madrid. 'El País' feia sang en un editorial amb un titular amb aroma a DiccionARA: “CUPvergència”, en què carregava contra una formació que “accelera la seva decadència: ja és la quarta força parlamentària en vots, manté en precari el cap de la Generalitat. pateix una sagnia de militants i no influeix en gairebé res”. A 'La Vanguardia', en canvi, es destil·lava una certa nostàlgia del passat en l’editorial “Adéu a la minoria catalana”, en què es recordava les figures de “Jordi Pujol, Miquel Roca, Macià Alavedra, Joaquim Molins i Josep Antoni Duran i Lleida”. Fi de la cita, que diria aquell.