No hi ha prou llàgrimes per plorar la mort d’un fill
El 14 de juliol del 2015 l’Arthur Cave tenia 15 anys i, segons l’amic amb qui estava en el moment de la seva mort, havia estat prenent LSD. Això explicaria que alguns vianants l’haguessin vist, moments abans de la tragèdia, movent-se desorientat sobre l’herba de l’Ovingdean Gap, un penya-segat que domina una platja a prop de la localitat britànica de Brighton, on viuen els Cave. L’Arthur va caure per uns 20 metres de precipici. El van trobar greument ferit a la platja, però no es va poder fer res per reanimar-lo. Als seus pares, el Nick i la Susie, i al seu germà bessó, l’Earl, la notícia els devia esclafar com una llosa de proporcions inconcebibles per a algú que no sàpiga què és perdre un fill.
“De sobte, ets una altra persona”, afirm ava Nick Cave al documental One more time with feeling (2016). “Quan surts fora, el món és el mateix, però tu ets una persona diferent i has de renegociar la teva relació amb el món”. La pel·lícula mostra el procés de gravació de Skeleton tree (2016), un disc que gira al voltant del dolor per la pèrdua de l’Arthur. “Per exemple -explica Cave-, entres a una botiga a comprar cigarretes, perquè aquesta nova versió de tu fuma, i quan el dependent et pregunta «Com estàs?» no saps què contestar”.
El Cave de One more time with feeling és molt diferent del de 20.000 dies a la Terra (2014). Aleshores el documental protagonitzat pel músic australià va resultar polèmic perquè no quedava clar si l’ego que exhibia Cave era o no en part una mena d’autoparòdia conscient. Si en aquell moment Cave es mostrava com un gegant, ara veiem un home desencaixat, devastat, que dubta constantment. Aquella seguretat fèrria en ell mateix ha quedat feta miques, però encara treu forces per fer música intensament colpidora, a partir del dolor que el trenca per dins.
A Skeleton tree, Cave abandona les llargues lletres narratives i deixa que les paraules li arribin de l’inconscient, esperant, potser, trobar respostes que no existeixen, i que fan aflorar versos com aquest: “Ens van dir que els nostres déus viurien més que nosaltres / ens van dir que els nostres somnis viurien més que nosaltres / però ens van mentir”. I en un moment de debilitat parla del seu violinista i col·laborador inseparable, Warren Ellis: “Tot s’aguanta gràcies a aquest home, què faria, jo, sense el Warren?”
En un altre moment, la Susie mostra un quadre pintat per l’Arthur quan tenia 5 anys -n’hi ha un altre d’igual pintat per l’Earl, diu- fet des del lloc exacte on va morir. És el molí de vent davant del qual l’Arthur es va fer l’última selfie,somrient, que va enviar als seus amics per Snapchat. L’Arthur no sabia que cauria. L’Arthur no volia morir. “Per què li vam posar un marc de color negre?”, es pregunta, turmentada, la seva mare. Són preguntes estèrils que sorgeixen de la tristesa més devastadora, igual que la música de l’últim Nick Cave, una música que ens parla de la vida i de la mort i que ens trobarem quan torni a actuar, aquest dijous 31 de maig, al Primavera Sound. “Perquè algú ha de cantar les estrelles / algú ha de cantar la pluja / algú ha de cantar la sang / algú ha de cantar el dolor”.
