No es pot fer pitjor

Continua sent absolutament insuportable assistir a la confrontació de responsabilitats polítiques i a l’aprofitament carronyer de la desgràcia per fer partidisme. Continua sent escandalós sentir parlar el mateix Mazón de la irresponsabilitat que seria ara dimitir i que per això fa caure altres incompetents del seu govern, si és que no ho són tots, i ell manté aquella gallardia espanyola de quedar-se al capdavant quan les coses van mal dades. Per cert, fa fora dues dones incompetents, que ja m’està bé, però cap home incompetent, que no m’està bé, i recordo, perquè espero que vosaltres ja ho hàgiu oblidat, que el secretari autonòmic de Seguretat i Emergències i director de l’Agència Valenciana de Seguretat i Resposta a les Emergències (AVSRE) estava reunit amb el cap de festejos taurins quan l'Aemet i el Centre de Coordinació d’Emergències ja havien alertat sobre la DANA el fatídic dimarts d’octubre. Per no parlar de la pròpia incompetència de Mazón i els seus dinars de sobretaula de diumenge un dimarts mentre València s'ofegava. Quan les prioritats del personal són tan poc discretes, no es pot esperar l’elegància de la renúncia. De fet, no es pot esperar res. Per això només hi ha la possibilitat d’exigir-la.

Més de dues setmanes després, i amb la boca molt petita, aquests dies fan veure que es van assumint alguns “errors” i el líder suprem del PP reconeix que "es podien haver fet més bé les coses", que és una frase que pot servir per a gairebé tot, especialment per a les persones més autoexigents, que no es troben a les files del PP; i que és una mica com aquell demanar “perdó” capellanesc o monàrquic, amb el qual ja es dona per tancat qualsevol capítol, ja sigui de pederàstia, de matança d’elefants o d’incompetència criminal. És evident que “es podien haver fet més bé les coses”, però això no està a l'abast d’un partit que hauria de fer servir la frase com a lema però amb un afegit: es podien haver fet més bé les coses, però, per a nosaltres, fer-les malament és un objectiu. Perquè la llista de mèrits que han fet per caure és notòria i, en canvi, es mantenen dempeus. Encara que en aquest país de transició perpètua no és estrany veure com se sostenen les estructures d’estat. Que ells siguin inútils no vol dir que les estructures no siguin sòlides. I més encara quan alguna fa història i eleva a enginyer visionari el dictador patri.

"Es podien haver fet més bé les coses", certament. Però ens hem acostumat al fet que no es facin i que de la desgràcia se’n pugui treure un rèdit, sigui polític o econòmic, com amb l’augment de preu dels cotxes a València. Els escrúpols no formen part del sistema. Per això és molt diferent acceptar les disculpes d’algú que s’ha equivocat que les d’algú que ha decidit fer les coses molt malament i, en lloc de disculpar-se, s’exculpa amb unes històries que es rebaten amb el mateix esforç de bufar una espelma. Dic que no es pot fer pitjor, però els en veig capaços.

La constatació d’estar en mans d’aquests personatges genera una sensació d’inseguretat contra la qual no hi ha alarmes que valguin, ara que no paren de fer-ne publicitat. Tampoc no sona res a cap mòbil quan un d’aquests cínics aprofita qualsevol oportunitat delirant per treure’s la responsabilitat de sobre i atacar un altre, que s’hi torna, i el següent. Mentrestant, el fang s’encalla a les clavegueres i tot s’emmerda una mica més. Esclar que hi ha excepcions. Sempre hi ha excepcions. Però l’excepció hauria de ser aquesta misèria. I no és el cas.