No tot és possible

1. Poliètica. Aznar es queixa de "manipulació mentidera" (mendaz). Sembla mentida que a aquestes altures ell, el seu entorn i alguns dels periodistes que alimentaven l’engany encara estiguin surfejant obscenament sobre l’11-M per no haver de reconèixer la monumental barrabassada interpretativa que van fer, ja fos per càlcul estratègic o per efecte dels prejudicis amb què miren el món. Quan ja s’ha decidit com ha de ser el que passi, és difícil assumir que la realitat ha estat una altra cosa. Mantenir-se obstinats en l’error és una falta de respecte a les víctimes i als ciutadans del país que va patir la tragèdia. I, tanmateix, la tenacitat en l’engany no és perquè sí. És precisament per poder seguir practicant el frau polític o periodístic. Per poder seguir adequant la visió de la realitat als propis interessos. I, de fet, veiem cada dia com aquí i fora d’aquí hi ha sectors que distorsionen deliberadament la realitat i intenten substituir-la pel relat polític de la seva conveniència.

Malament rai qui ha de fer de l’engany estratègia. El dia que se li veu el llautó, el dia que queda en evidència davant d'una notícia terrible, encara que sigui incapaç ni tan sols de posar-se vermell, cau estrepitosament. Com li va passar a Aznar aquell 11 de març. ¿No se li ha acudit mai pensar que si hagués optat per la veritat potser hauria tingut més possibilitats de guanyar que optant a una fugida endavant, a cavall de la mentida? Quan un pensa que la raó i ell són la mateixa cosa és fins i tot incapaç d’avaluar les situacions. Sembla que la lògica del poder ho esbiaixa tot. En definitiva, el cas Aznar i companyia no és més que una expressió extrema d’una realitat quotidiana: l’adequació de les versions dels fets als interessos de cadascú.

Massa vegades, en política, fa la sensació que tot s'hi val mentre sigui per la causa. I ara estem en un terreny especialment relliscós perquè, en el desconcert d’uns canvis accelerats de difícil control, es fa amb molta facilitat el salt dels conflictes reals que afecten les persones a la retòrica d’unes dretes desbocades que, per exemple, estan convertint els Estats Units en icona del desconcert universal. No ens ho volíem creure, que Trump tornaria després de perdre fa quatre anys. I, tanmateix, ell i la seva caravana de les quimeres de la insolència ja hi tornen a ser. Tot plegat revela una inquietant inconsistència de la política i els seus principis reguladors.

2. Bioètica. He tingut l’oportunitat de conversar amb Lluís Montoliu, que acaba de publicar No todo vale, un llibre sobre l’ètica i les ciències de la vida. “No tot el que sabem o podem fer tenim el deure de fer-ho”, i d’això s’ocupa la bioètica. I es funda en un principi que hauria de ser elemental, també en política: “Totes les persones tenen una dignitat que és el que s’ha de preservar”. L’autor ho diu així: “El missatge general del llibre és que tenim normes, que hi ha límits, que els investigadors no podem fer tot el que volem, i els metges tampoc, malgrat que una part de la societat ho pugui pensar. I que hi ha experiments que, malgrat ser tècnicament possibles, no s’han de dur a terme”. No és res més que l’aplicació dels principis morals bàsics a la medicina, definits a l’Informe Belmont el 1979. I, tanmateix, no és fàcil de fer per la raó de sempre, perquè la pulsió de poder és allò que guia els humans. I és difícil aturar-se quan s’avança i la proximitat de l’objectiu fa oblidar els obstacles i els efectes indesitjables que hi pot haver pel camí. Però, almenys, hi ha uns criteris definits que s’haurien de respectar.

Fer-ne una pràctica universal ja és més complicat. Les temptacions són molt grans. I els investigadors i els metges treballen en condicions diferents: Europa està més regulada que els Estats Units, i a la Xina fan allò que els sembla, sense que forçosament es compleixi el principi bàsic: no perjudicar els humans involucrats. I per si no fos prou complex tot plegat, només hi ha faltat incorporar la IA: qui posa límits? En ciència, com en política, aquesta és la qüestió. I, tanmateix, ens hauria de guiar la raó fonamental de la condició humana: no tot és possible.