No posarem fi a la pandèmia si no vacunem els nens

La campanya de vacunació contra el coronavirus ha agafat per fi embranzida als Estats Units, amb més de dos milions de dosis administrades diàriament. Aviat hi haurà vacunes disponibles per a tots els adults que se'n vulguin posar. Els nens són el pròxim objectiu, i quan arribi el moment de vacunar-los haurem de mantenir la mateixa urgència i mesures de coordinació a gran escala.

En aquests moments, la demanda de vacunes per a adults supera l’oferta. Però hi ha motius per témer que, quan els nens en siguin els destinataris, els índexs inicials de vacunació seran molt més baixos i creixeran més a poc a poc. Els menors són molt menys propensos a l’hospitalització per covid-19 i les morts infantils a causa d’aquesta malaltia són poques. Els pares poden preguntar-se per què han de córrer si el covid-19 és relativament inofensiu per als seus fills.

Un dels motius per vacunar aviat els nens és que, encara que el nombre de casos crítics de covid-19 entre les criatures sigui molt baix, val la pena injectar-los l’antídot. Encara no tenim prou clares les repercussions dels efectes persistents del covid-19 –com ara els casos infreqüents però greus de síndrome inflamatòria– entre els menors, sobretot perquè molts passen infeccions asimptomàtiques que no es diagnostiquen. Però el motiu més important i menys reconegut per vacunar-los aviat a tots és la possibilitat que el virus continuï propagant-se i mutant per donar lloc a variants més perilloses, que poden afectar tant els menors com els adults.

Els epidemiòlegs segueixen de prop les variants “preocupants” identificades a la Gran Bretanya, Sud-àfrica, el Brasil i Califòrnia. Algunes d’elles semblen més contagioses que les versions anteriors, i n’hi ha com a mínim una –la B.1.1.7, observada per primera vegada a la Gran Bretanya– que sembla incrementar lleugerament el risc de mort per covid-19. De moment, tot indica que les vacunes encara són eficaces contra aquestes variants.

Però potser no tindrem tanta sort amb les futures. Els virus van mutant mentre es propaguen. Com més contagis hi hagi, més possibilitats tindrà el coronavirus de mutar. I això augmenta les probabilitats que aparegui una soca més perillosa. Les variants causants dels casos infantils més greus s’originaran segurament en els nens, sobretot a mesura que els adults es vagin vacunant i es converteixin en hostes menys hospitalaris de la infecció.

I hi ha una altra cosa també molt important: vacunar aviat els nens ens facilitarà una sortida més ràpida d’aquesta crisi. Com han assenyalat Anthony Fauci –el principal especialista nord-americà en malalties infeccioses– i altres experts, els Estats Units segurament hauran de vacunar els menors si volen aconseguir la immunitat de grup.

S’estan fent assajos clínics per demostrar que les vacunes són segures per als nens. Però hem d’estar preparats per a la realitat: aquests assajos no donaran els resultats triomfals obtinguts pels estudis fets en adults. Per exemple, segurament no sabrem l’eficàcia de les vacunes per prevenir els casos infantils greus. Això passa perquè, per esbrinar si un fàrmac és eficaç, els principals resultats dels assajos s’han d’observar en un nombre suficient de nens per determinar si la vacuna marca una autèntica diferència. En aquests moments els casos infantils greus són ­–per sort– massa poc freqüents per fer un assaig de prou abast.

Així doncs, els assajos de vacunes infantils dels Estats Units (i els que sabem que es fan a fora) se centraran principalment en la seva seguretat i en saber si generen una resposta immune.

Els assajos s’han dissenyat per fer les preguntes correctes: ¿són segures aquestes vacunes per als nens? Quina dosi produeix una resposta immune prou forta sense un elevat nombre de molestos efectes secundaris?

L’inconvenient, però, és que els resultats potser no convenceran gaire els pares de la urgència de vacunar els seus fills, perquè molts d’ells ja tenen la sensació que estan prou protegits. Ja hi havia indicis dels dubtes d’alguns pares sobre l’administració de l’antídot als seus fills. Un nou estudi ­–encara no revisat per experts– arriba a la conclusió que la gent que té fills és més reticent a posar-se la vacuna del covid-19 que els que no en tenen, i que aquests sentiments poden reflectir les seves intencions de vacunar o no els seus fills.

Per aquest motiu, cal fer una avaluació rigorosa dels riscos. El coronavirus pot matar fins a un de cada 10.000 nens contagiats, tot i que segons alguns estudis aquesta xifra és més baixa. Aquest risc és considerablement superior al dels efectes secundaris greus però susceptibles de tractament que es poden observar en les vacunes. El risc de covid-19 greu també és més alt en nens amb patologies subjacents.

Com passa amb qualsevol vacuna, ens hauríem de preparar per a la possibilitat que apareguin episodis anecdòtics de nens que cauen malalts després de la inoculació, fet que s’atribuirà a la vacuna. No podem deixar que això freni les vacunacions. Els Centres de Control i Prevenció de Malalties han de continuar rastrejant i compartint la informació sobre els problemes posteriors a la inoculació, així com els índexs d’incidències habituals en qualsevol patologia. Hem de procurar no descontextualitzar els episodis preocupants.

Als EUA, quan s’hagin acabat els assajos de les vacunes infantils i l’Agència d’Aliments i Medicaments n’hagi revisat les dades, es considerarà segur començar a vacunar els nens. Suposant que les coses vagin així, ens haurem d’afanyar i injectar el fàrmac a tots els menors, assegurant-nos alhora que arribem als col·lectius desafavorits. Això inclou també els nens de fora del país, perquè qualsevol variant nociva del coronavirus que aparegui en altres llocs al final ens arribarà a tots nosaltres.

Ara com ara, la majoria de criatures s’han estalviat les pitjors conseqüències d’aquesta malaltia. I això ens fa sentir alleujats. El que passa, però, és que hem tingut molta sort. A partir d’ara els haurem de protegir decididament.

Angela L. Rasmussen és viròloga al Center for Global Health Science and Security de la Universitat de Georgetown. Jeremy Samuel Faust, metge a l'hospital universitari Brigham and Women's de Harvard, és coautor d'aquest article.

Traducció: Lídia Fernàndez Torrell

Copyright The New York Times