Un dels principis bàsics de l'anàlisi de les ideologies és que sempre cal buscar qui és el causant de les coses, allò que en diem l' agent. En el món natural hi ha infinitat de fenòmens sense agent humà: plou, neva, fa vent... En política, en canvi, les coses normalment no s'escauen, sinó que són provocades per algú.
Tot sovint, però, els actors polítics miren de fer passar per impersonal allò que té un agent concret i identificable. Impersonalitzant una agressió, els seus autors s'espolsen les responsabilitats i aconsegueixen que siguin les víctimes les que se la carreguin a les espatlles. Això és el que fan, per exemple, els qui apliquen al català la qualificació de llengua minoritària. El més problemàtic d'aquest adjectiu no és pas que faci del català una llengua menor, sinó que, per la seva semàntica, indueix els oients a pensar que les dificultats del català es deriven d'una tara intrínseca a la llengua mateixa que no es pot modificar. Enfront d'aquesta percepció, ja fa dècades que l'activisme defensa que el català, una de les 100 llengües més parlades del món i amb un conreu de primera línia, no és una llengua minoritària sinó minoritzada ; en altres paraules, que les seves dificultats són causades per uns agents amb noms i cognoms -polítics, alts tribunals, etc.- que s'entesten a complicar-ne la normalitat dia a dia.
En aquest context, sobta que s'hagi generalitzat la fórmula discurs de la por per referir-se a les repetides evocacions de desgràcies infernals que profereixen els líders unionistes en relació amb les aspiracions de sobirania catalanes. Més enllà de la seva eufonia, aquesta denominació és contraproduent a l'hora de construir un debat racional i ben argumentat. Quan es parla del discurs de la por s'amaga que aquest discurs es fonamenta essencialment en un reguitzell d'amenaces que tenen uns agents concrets als quals es poden reclamar explicacions. Sabent qui són aquests agents, sense anar més lluny, se'ls pot demanar si ells executarien les seves amenaces i per què ho farien. Preneu el manteniment dins la Unió Europea com a exemple: tenint en compte que Catalunya ja compleix tots els requisits objectius per formar-ne part, i que probablement en seria contribuent net, l'únic motiu objectiu pel qual un nou estat català no podria integrar-s'hi amb tota celeritat seria el veto d'Espanya. Però heus aquí que, emboirats per la idea de la por, els nostres informadors passen per alt una vegada i una altra la que, de fet, hauria de ser una pregunta persistent a tots els unionistes: ¿és cert que Espanya, que aparentment tant ens estima, intentaria perjudicar els catalans amb el seu veto dins la Unió? ¿De debò que maldaria per impedir que entréssim a l'ONU? ¿I això per què? Per quins motius concrets? Més encara: per quina raó Espanya, amb qui tenim tants llaços i tants interessos comuns, no hauria de ser el principal valedor de Catalunya a Europa i al món? Que no cooperen entre ells els països europeus malgrat les diferències que els han enfrontat al llarg de tants segles? Per què Espanya hauria de ser l'excepció i acarnissar-se contra els catalans?
Ja sé que la hipòtesi d'una Espanya col·laborant de bona fe amb Catalunya sona ara mateix a quimera irrealitzable, però abans que se us acabi d'escapar el riure, plantegeu-vos la paradoxa següent: ara com ara, l'unionisme proclama, gairebé sense adonar-se'n i de manera simultània, que Espanya adora Catalunya però que també és la principal amenaça per a la seva prosperitat. I ho pot fer perquè presenta els boicots, els vetos i tota les altres plagues bíbliques com a fenòmens que fan por, sí, però que no tenen causant concret. "Passaran", suggereixen, com si fos una nevada, una rierada o un vent tramuntanal i ells, que tant ens estimen, no hi tindran res a veure. Vaja, que mal que els pesi, no podran fer-hi res.
És hora doncs de palesar que el discurs unionista està assentat sobre una greu contradicció i, per aconseguir-ho, convé deixar de parlar del discurs de la por i passar a parlar del discurs de l'amenaça. Les amenaces tenen agents a qui es pot demanar explicacions. Cal que cada expressió d'amenaça sigui rebuda amb la simple pregunta de: "I per què?" Perquè cada vegada que s'hi vegin enfrontats, cada cop que hagin de justificar alguna de les seves amenaces, veuran que l'única resposta és "Per rancúnia". I la rancúnia, l'odi i la venjança no són, de cap de les maneres, un fonament desitjable per edificar un país, sigui el que sigui.