Doncs ja ho veuen: no plou, però fa un sol que atauba (a Ponent ho pronunciem així; atalbar és un verb en seriós perill d'extinció que vol dir "atordir" o "estabornir"). Fa uns dies vaig veure una fotografia de la presa de Cavallers, al nord de la Vall de Boí. Estava pràcticament buida: imatge inquietant, estranya. Més enllà d'aquesta curiositat local, l'aigua és dels problemes que condicionaran més greument –fins i tot a mitjà termini– el futur de la majoria de societats d'arreu del món. En aquest punt hi ha unanimitat: el control d'aquest element serà, ben segur, una de les principals fonts de conflicte del segle XXI. En qualsevol cas, és obvi que el problema no pot ser avaluat des d'una única clau, la del canvi climàtic. És una clau decisiva, evidentment, però n'hi ha unes quantes més. El problema de l'aigua està relacionat, per exemple, amb els efectes de la globalització econòmica: els països o regions immerses en una economia basada només en l'explotació agrícola tenen i tindran una dependència absoluta d'aquest recurs. Els països més rics –que previsiblement dedicaran una part petita de la seva activitat a la producció de matèries primeres, i una de molt gran a l'ús de piscines, regs ornamentals i similars– no patiran amb tanta intensitat el problema, degut sobretot a la tecnologia aplicada a les plantes de dessalinització, a l'estalvi mecànic de l'aigua de reg, etc., així com a la conscienciació ciutadana. Al capdavall, es tracta d'un problema de valors socialment assumits i interioritzats més que no pas de legislacions formalment estipulades.
El tema de l'aigua també afecta, òbviament, al creixement o bé a l'estabilització del flux migratori, així com a la redefinició de l’estat nació convencional: amb l'excepció de certs països, l'aigua sol ser un problema localitzat o regional, no pas estatal. Cal apel·lar també al binomi proposat pel premi Nobel Amartya Sen que relliga inequívocament democràcia amb prosperitat econòmica. Encara que expressar-ho així pugui semblar una boutade, és un fet incontrovertible que a les dictadures militars o a les teocràcies es passa més set (i més fam, i més calamitats) que als països governats per les urnes. Podríem recordar, finalment, el paper que ara mateix està jugant la biotecnologia en aquest procés: hi ha varietats vegetals manipulades genèticament que suporten millor les plagues o la sequera. Molta gent, però, hi està radicalment en contra. Això vol dir que el futur polític d’aquesta o altres tecnologies resulta inintel·ligible sense apel·lar als valors dels seus possibles usuaris.
Determinar en relació amb l'aigua on desembocaran exactament els erràtics fluxos i refluxos de l'economia postglobalitzada, com es concretarà l'estandardització de les noves tecnologies digitalitzades o com es legislaran els productes que continguin material transgènic, és més aviat quimèric. Coneixem amb detalls la gestació històrica d'aquests fenòmens, però no com es consolidaran a llarg termini. Entre l'anàlisi i la profecia existeix un llindar nítid que darrerament no es respecta gaire, si més no prenent en consideració l'allau de bestsellers més o menys pseudocientífics que descriuen el futur amb una precisió de detalls entre desconcertant i còmica. Als anys setanta i vuitanta, Alvin Toffler va ser el rei d'aquest gènere fantasiós. Avui tindria molta competència. Massa i tot, potser.
Per tant, en la qüestió de l'aigua –del seu dèficit, en aquest cas– hi ha un conjunt molt variat de condicionants –climàtics, tècnics, legals, etc.– i uns altres que són més eteris o intangibles però que pesen tant o més que els anteriors. La fluctuació dels valors que mouen determinades conductes no sembla ser gaire digna d'estudi, malgrat la seva importància. Aquí és molt important distingir entre valors i hàbits, d'una banda, i entre valors i normes, de l'altra. Els valors són una mena de motor interioritzat que funciona d'una manera més o menys estable en el si d'una societat. Per entendre'ns: els veritables valors són aquells que guien la nostra conducta fins i tot quan no ens mira ningú. Les àvies de quan jo era petit, per exemple, no llençaven mai el pa que sobrava. No hi havia cap llei ni cap norma estipulada que prohibís desfer-se'n, precisament perquè no calia. Crec que avui aquest no és el cas de l'aigua. Quan caiguin quatre gotes i els pantans estiguin una mica plenets, tornarem a fer el ruc si no ens mira ningú. És un tema de valors, no de campanyes institucionals ni de lleis. Si fas venir un missatger perquè et pugi a casa un paquet de tabac, imagina't el que acabaràs fent amb l'aigua.
