No ploris, sisplau...

Nena, com et creixen, no han passat ni tres setmanes i ja tornes a tenir l’arrel blanca, han sigut tres setmanes, no? És que l’altra vegada no et vaig atendre jo, estava... Ai, tia, coses de psicòleg, res. El nen. Sí, el nen va al psicòleg, però jo també. No em fa cas, diu que vol tornar a la Xina, que aquí ell no és feliç. Em passo el dia plorant, tia. Què? Cinc, cinc anyets quan el vaig deixar. Amb les àvies, sí. I ara em diu que el menjar de les àvies sí que li agrada, que el meu no, que jo no faig res bé, i que vol tornar amb les àvies. Ploro ara i plorava abans. Que no em vegin, que no em vegi l’encarregada o me la carrego... Sí. Jo el primer que vaig fer quan vaig venir va ser aprendre català, castellà... Ell no vol. Diu que no. Que se’n vol anar. Ai, tia... Perdona.

El vaig deixar amb cinc anyets allà i va ser tot el viatge plorant i cada dia plorant i l’únic esforç que feia era per no plorar. Saps quan et diuen que cap dieta funciona? Doncs em vaig aprimar deu quilos, no m’entrava res. No riguis... Et poso el color de sempre, eh? Com et creixen, tia. I vaig estalviar, estalviar, tot per fer-lo venir. I ara… Ara amb catorze anys em diu que li he destrossat la vida, que no vol res d’aquí, ni de mi, i un altre cop a plorar, tia. Que se’n vol tornar, que li faci aquest favor, que vol les iaies, que a mi no em vol. I tu ja ho saps que jo no el volia deixar, que era la meva vida, però que si no ens moríem de gana, que he anat enviant tots els diners a les iaies. Com vaig plorar quan el vaig deixar. I ell també va plorar. I ara ell no plora però jo sí, perquè no em coneix, em vol veure morta, soc la seva torturadora. Tia, no ploris, sisplau. Com et creixen les arrels, és al·lucinant com et creixen.