Els nivells de CO es troben avui en el punt més àlgid dels darrers 800.000 anys. Hi ha qui viu molt feliç ignorant-ho; també hi ha qui, pel fet d’ignorar-ho, creu que serà més feliç, i, finalment, hi ha qui en la ignorància dels altres cerca la felicitat monetària personal.
El cas, però, és que l’impacte humà sobre el clima és una evidència contrastada, per molt que encara hi hagi qui ho nega. El fet és, també, que els canvis recents en el clima han tingut efectes devastadors en nombrosos sistemes naturals i humans.
Continuar amb l’actual política d’ignorar les emissions de gasos amb efecte hivernacle comportarà canvis encara més preocupants, i tindrà conseqüències en forma d’impactes severs i irreversibles per a la gent i els ecosistemes. Dubtar-ho és preocupant, negar-ho és irresponsable (i fins i tot criminal), afrontar-ho és necessari.
Limitar l’impacte del canvi climàtic passa per reduir de manera dràstica el nivell d’emissions d’aquests gasos. És una de les conclusions que es desprèn, entre d’altres, del darrer informe presentat fa uns dies a Copenhaguen pel Panel Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic, en el seu document de síntesi. Altre cop és un text dirigit als responsables polítics, perquè ara és l’hora de la política. De la real, no de la retòrica.
El clima és un bé comú i una responsabilitat compartida. No hi ha solució individual, i creure que n’hi ha és un miratge. Com ho és que la felicitat rau a consumir (i a créixer) sense límits. Jo, avui, ara, per a mi, tot, meu. I els altres? Problema seu. I el demà? Jo no hi seré.
Tot plegat és un triomf del màrqueting i de la publicitat actuals, cert, però no deixa de ser un engany. L’economia productiva basada en els combustibles fòssils no té futur. O, més ben dit, el planeta (la humanitat) no té futur amb aquesta mena d’economia.
Fa temps que ho sabem. La diagnosi del problema és diàfana i la demanda, la de sempre: el 2050 hauríem d’haver reduït les emissions entre un 40% i un 70%. No hi ha pla B, perquè no hi ha planeta B. Simple, clar, evident, i a la vegada inspirador. No hi ha alternativa, oi? Doncs a què esperem?
Diguem-ho clar: les vies per mitigar l’actual tendència suïcida són múltiples. L’objectiu, però, és un, ineludible, inexcusable: limitar l’escalfament global per sota dels 2 ºC en relació amb els nivells preindustrials. El repte tecnològic, industrial, econòmic i social al qual ens enfrontem és evident, cert, però el coneixement amb què comptem avui, per fer-ho, és immens. Les dades que aporten els científics apunten que encara és viable fer un canvi de model però que per fer-ho cal apostar, ja, per un sistema de producció i de consum diferents, i basats, ambdós, en una tecnologia molt més verda que permeti afrontar l’equació entre creixement econòmic i sostenibilitat ecològica, sense oblidar el decreixement (imprescindible en alguns àmbits, indrets i pràctiques).
El negacionisme fa temps que brama sense vergonya ni pudor. No té credibilitat, ho sé, però en les aigües tèrboles i turbulentes de la sobreinformació constato, amb preocupació, que els seus arguments i fal·làcies alimenten dubtes, paranoies i fòbies.
En el país que jo vull no hi cap el negacionisme, més enllà de com a anècdota. Voldria creure que és possible eliminar-lo del tot, però constato que la maldat, com l’avarícia, no té aturador, malauradament. Per això cal vèncer-lo, derrotar-lo, i aïllar-lo.
Jo aspiro a lideratges convençuts i consciències universals. La categoria la vull en el compromís a fer front a aquest problema, que no només és nostre, és de tothom, fins i tot de qui encara no ha nascut.
En el país que jo vull, el que hem de construir, el que estem construint, el bé comú (i el clima ho és) ha de ser estendard. I, igual com defensen Bauman ( La felicitat no es fa, es compra ) o Flahault ( Où est passé le bien commun? ), la recerca de la felicitat s’ha de centrar en la promoció d’experiències, institucions i altres realitats culturals i naturals de la vida en comú. Concentrar-se en índexs de riquesa que tendeixen a convertir la solidaritat humana en un camp de batalla de la competitivitat individual, la rivalitat i les lluites internes, és, avui més que mai, inacceptable.
L’existència i la coexistència humana, combinades en la vida social, són allò que constitueix el bé comú, i del bé comú se’n deriven la resta de béns culturals i socials. Sense cooperació no hi ha salvació. El canvi de consciència no pot esperar que disposem d’un nou país, s’ha de fer mentre el construïm, n’ha de ser l’essència, l’arrel, els fonaments. Sí, tenim pressa. No perdem més el temps, i posem-nos-hi.