No és la pista, estúpid! (2)

Si algú s'hi acostava i li deia “Ai, senyor Espinàs, m’he d’apuntar a un curs d’idiomes. Sigui com sigui he de parlar anglès!”, en Josep M. Espinàs li responia: “Em sembla bé. Però, per dir què?” És lògic. Les accions han de tenir una raó de ser. I no sembla que aquest hagi estat el cas de l’encaparrament per allargar la pista del Prat. “Ho fem perquè volem el millor per a l’aeroport i la ciutat de Barcelona!”, diuen els d’Aena. Sospitós. Recordo una vegada –estant a Seattle amb el conseller delegat del grup on jo treballava– que el vicepresident encarregat de relacions amb clients importants de Microsoft ens parlava insistentment del seu interès per buscar el millor per a nosaltres, el seu partner —l’home no ens qualificava pas de clients, sinó de socis—. La seva insistència va portar al meu conseller delegat, que podia ser molt desagradable, a dir-li al de Microsoft: “Miri, quan algú em diu soci i es preocupa massa pel meu benestar, jo començo a preocupar-me per la meva butxaca”.

M’explica un exlíder polític —ben informat, ell— que el tema de la pista no és res més que assegurar obra pública a les constructores madrilenyes, que, de passada, subcontractarien algunes coses a les constructoretes catalanes —ja se sap; allò que la premsa anomena “empresariat català” sempre viu de les molles de Madrid–. I vet aquí tot el rebombori histèric de Foment del Treball, Sánchez Llibre i la premsa barcelonina del règim —la que viu de subscripcions i subvencions foranes, de Madrid–. M’ho crec. Mil set-cents milions d’obra pública no són una broma. Els aconsello repassar la composició del consell d’administració d’Aena per trobar-hi les liaisons convenients. Aquest és un país on s’acostumen a buscar justificacions tècniques, o altes pretensions socials desinteressades, per explicar accions primàries que tenen a veure amb la butxaca del més aïrat.

Si tot això tingués lloc en un país enraonat, cosa que no és el cas, la pregunta sobre aquest afer seria clara: allargar la pista, per a què? Per portar més vols intercontinentals, diuen. ¿Vol dir això més gent, més turistes? Si en alguna cosa estem tots d’acord és que al país no se l’ha de continuar destrossant. I el turisme intercontinental, ja els hi avanço, no és millor que l’europeu de low cost. Vagin i contemplin la invasió turística de, per exemple, alguns indrets de Rússia per part dels xinesos. Els asseguro que l’espectacle i les conseqüències no són gens edificants.

Hi ha actuacions que requereixen un gran desemborsament de diners públics —que són les que més acostumen a agradar entre nosaltres, perquè hi suca tothom–. Però n’hi ha d’altres que no. I són les que, a les societats avançades, s’acostumen a estudiar abans de gastar res. Ja els vaig comentar en un altre article la queixa generalitzada dels exportadors catalans —que coincideix amb la que, personalment, he pogut constatar amb importadors del Pròxim Orient— en el sentit que l’activitat de cargo està pèssimament gestionada a Catalunya. Els avions van plens de gent i buits de panxa. Just al revés del que passa a Schiphol (Amsterdam), on els avions van amb la panxa plena de productes. Entre ells, productes catalans que, inexplicablement, és difícil exportar des del Prat.

¿Volen un tema, no relacionat amb la independència, que es podria plantejar a la famosa taula de diàleg (aquesta que tothom es tira pel cap malgrat que encara no l’ha vista ningú)? Mirin: una cosa que Barcelona i el país, penso, necessiten és una autoritat aeroportuària única que, de passada, gestioni la Zona Franca. És a dir, que el port de Barcelona, l’aeroport del Prat i la Zona Franca estiguin governats per un organisme únic. Perquè tots tres elements formen una àrea logística de potencial incomparable. Estan molt a prop l’un de l’altre i són complementaris. Que aquesta autoritat hauria de ser catalana? Lògic. Però si no és possible, valdria més crear un organisme tècnic mixt Estat-Generalitat. Ep, que no serveixi per nomenar polítics aparcats o recompensats! Un ens que administri el conjunt de manera professional i amb criteris de mercat. Amb gent d’aquella a qui ens agrada anomenar “de reconegut prestigi professional”. ¿No seria aquest un fet positiu i, per què no, possible?

Fa vint anys que el país no es planteja projectes ambiciosos, d’envergadura. No em malinterpretin, no parlo d’Olimpíades i d’altres collonades equivalents. Em refereixo a accions que signifiquin dosis de formalitat per a un millorament clar. Definitivament, considerar com a projecte de país l’allargament d’una pista d’aeròdrom fa riure. Ens presenta una Catalunya d’una volada gallinàcia que fa venir basarda. Una aspiració d’un ridícul difícilment homologable.