Tornem a entrar –si és que mai n’havíem sortit– en uns temps de controvèrsia electoral que exageren la discrepància política entre els diversos actors en competència. És, inevitablement, un temps de deformació de la realitat política, perquè les formacions rivals han d’accentuar les discrepàncies just allà on aquestes són més petites. I és que el seu principal combat es lliura a la frontera amb els que més se’ls assemblen. Una lògica competitiva que passades les eleccions s’hauran d’empassar, perquè també serà amb qui s’han mostrat més agressius que hauran de pactar govern.
Esclar que una opció legítima, si t’interessa molt la política, és considerar les campanyes electorals com un temps de guaret, un període desconnexió, per tal no acabar avorrint-la en el sentit etimològic –ab horrere– d’odiar-la. Però també és possible seguir les campanyes electorals no pas literalment, sinó observant-les a una certa distància per mirar de comprendre quin és el sentit dels combats simbòlics que s’hi lliuren. No és un exercici fàcil, però hi ha alguns criteris que hi poden ajudar.
En primer lloc, òbviament, cal saber aparcar –o controlar– les pròpies opcions electorals ja preses, i sobretot els prejudicis que tenim sobre els nostres adversaris. És a dir, hi ha d’haver una certa capacitat per a l’autocrítica, encara que en aquests períodes és fàcil que sigui vista com una deslleialtat. Són temps de combat i els partits fan grans esforços per simular unitat interna, per fer crides a l’adhesió sense esquerdes a l’organització i per aconseguir la màxima disciplina del militant.
Un segon bon criteri és mirar d’identificar per a qui parlen els candidats, a qui conviden a votar reafirmant-los en la seva convicció prèvia, però també a qui volen pispar el vot. El combat electoral se sol centrar en aquests tres espais: agradar als propis per conservar-los, convèncer els indecisos que es troben a la frontera i captar tants abstencionistes com sigui possible. Per tant, no parlen per a tothom. I és per aquesta raó que el discurs electoralista és espacialment irritant per a aquells a qui no va dirigit perquè ja els donen per perduts.
També és molt recomanable observar críticament quines paraules es fan servir. No és el mateix parlar d’independentistes que de separatistes. No és el mateix dir que es parla d’allò que importa a la gent que dir que es fa populisme (Atenció a la frase del filòsof anglès Roger Scruton: “El populisme és la paraula que utilitza l’esquerra per referir-se al poble quan aquest no li fa cas”). És habitual que els més nacionalistes amaguin la seva condició per acusar-ne els que no en són tant. I és una arma de combat penjar etiquetes reduccionistes a l’adversari –racista, xenòfob, d’extrema dreta o extrema esquerra...–, no tant per deixar-lo fora de combat com per autodefinir-se pel que se suposa que no s’és.
En les nostres eleccions, en particular, és interessant veure qui s’apropia de l’objectiu de la unitat social i condemna les propostes que, suposadament, divideixen els catalans. Des d’una estricta lògica democràtica, entesa com la gestió civilitzada de la discrepància, tant divideix la voluntat dels catalans l’aspiració a la independència com la pretensió de fer tothom nacional espanyol de grat o per força. Les paraules no són innocents i confonen segons el poder de qui les diu. El sobiranisme català també pretén la concòrdia dels seus nacionals, naturalment. I si hi ha algú que es mostra unilateral en no acceptar el dret a l’autodeterminació dels catalans, són els dits unionistes.
Hi ha molts més factors a considerar en la lectura d’un període electoral. Hi ha els qui recorren a una estratègia incendiària per tal de dissimular la seva residualitat. Els qui es mouen amb un perfil de baixa conflictivitat perquè compten que el partit que ja té les simpaties dels poders fàctics, econòmics i mediàtics. Els qui només focalitzen en el líder perquè tenen un partit feble. Els qui malden per treure el cap fora l’aigua després d’un naufragi. Els qui exacerben el debat ideològic perquè no poden acreditar una capacitat de gestió solvent...
I una darrera observació. Trobo veritablement fora de lloc que els polítics bescantin l’adversari per no sostenir les seves mateixes posicions. Què volen, si no? Just en sentit contrari, els recordaria aquella sentència de la primera ministra d’Israel de principis dels setanta, Golda Meir: “Puc entendre que els nostres enemics ens vulguin eliminar. El que no puc entendre és que pretenguin que hi col·laborem”.
