No, Pau Casals, no som gent de pau
L’altre dia vaig anar un moment al cel i John Lennon i Pau Casals s’estaven barallant parlant de pau. El melenes li deia al calb que no, que els catalans no eren pacífics. No. Salvatges, violents, guerrers... disparava el músic com si fes anar una metralladora d’adjectius letals. Casals, mig ferit, nafrat, tocat, agafa el violoncel mode baioneta i envesteix el beatle fins a ataconar-lo a terra com un escarabat. I, au, pim, pam, pum. I mastegot amunt i clatellot avall. Tot amb els altaveus a tot drap amb el discurs de Casals el 24 d’octubre de 1971 a les Nacions Unides: “I’m a Catalan... Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides: al segle XI totes les autoritats de Catalunya es van reunir en una ciutat de França, aleshores Catalunya, per parlar de pau, al segle XI... pau al món i contra, contra, contra les guerres, la inhumanitat de les guerres... això és Catalunya”. Ai! Sí, és això... i també és la pàtria de les hòsties reconsagrades. Catalunya fàbrica d’armament nuclear. El que passa és que no parem l’altra galta. No la volem veure.
Sí, miri. Hi havia Pau i treva. I les Corts Catalanes. I sí, Catalunya és fundadora de la democràcia a Europa. Som l’espermatozou. Som el model, el paradigma, el motlle. Som la fórmula de la coca-cola de la llibertat. Enraonem, parlem, dialoguem, pactem, negociem... I pelem. Home, dona, marsupial, tub de coaxial. Si som els que el 1162 oferim al planeta i la galàxia el cànon gratuït de la coexistència de les espècies humanes, la confederació d’estats (Comtat de Barcelona i Regne d’Aragó), és perquè anem amb espasa làser Jedi. El comte de Barcelona (Ramon Berenguer IV) i el comte d’Urgell (Ermengol VI) pilotant una road movie de sang, fetge i creu. Comencen el 1144 a la Provença i van baixant afuats, derrapant, arrasant. I el 1149 conquereixen Lleida als sarraïns. I tota la Franja de Ponent. L’entrepà de sang. Nyam-nyam. I sí, Jaume I no és un nom de carrer ni un ecologista. Va fer la primera globalització del Mediterrani amb hemorràgies socialitzades. Som el primer Joc-Xoc de Trons. I no parem fins al segle XXI. Tota l’Edat Mitjana és una indústria de violència, sumeu-hi els Remences, el Compromís de Casp, el 1714, el carlisme, l’anarquisme, el pistolerisme, el guerracivilisme, el franquisme… Som la indústria de menjar ràpid de la sang. Som Dràcula. Som caníbals. Esclar, perquè volem pau. No volem la guerra. Per això alcem l’espasa, el ventallot i la nitroglicerina existencial. Hola?
Hola, Juli Cèsar. El paio va al·lucinar veient com els ilergets (lleidatans) li plantaven cara. “Si vols la pau, prepara la guerra”, va dir mentre es fotia una cassola de tros a Ponent enmig d’una batalla que li retallava el serrell a mossades. Som això. Guerrers, violents, bèl·lics, amb aigua ardent existencial. Perquè som pacífics, i volem la pau, com els Estats Units, Rússia, Mongòlia, el Camerun, Algèria, Hondures... Perquè som nacionalistes, de casa, de la comunitat, del bé comú, com el Canadà, Alemanya, Botswana, la Xina, Mèxic, Nova Zelanda... ¿O és que tots els altres són nacionalistes, pacifistes, guerrers, menys nosaltres? Menys ruqueria i analfabetisme. Menys fer creure que el gat respecta la rata només a Catalunya. Perquè volem la pau plantem cara. Donem la cara. Com l’1 d’Octubre. La darrera Guerra Catalana. Ens defensem perquè volem viure. Com la pastanaga, el gos, el microbi... Com tothom. Va, Casals, deixa de torturar Lennon que ja ha entès que només serem lliures a plantofades en nom de la pau. Sí, la vida... “és com un coit, una gran confusió de cames”, va dir el català Francesc Pujols, que també buscava que “la humanitat tendeixi a la pau, a la higiene i a la ciència”. Ho va dir després de pelar un pollastre. Perdó... d’alliberar la criatura.
