La idea no va ser d’ells, va ser dels pares de la Lara, que, del grup d’amics, eren els més motivats. Van dir d’anar a Port Aventura. I llavors –d’això se’n recorda, la senyora Marcè– ella es va encarregar de trobar les entrades, bé de preu. Hi van anar el Pau, la Pau, en Blai, en Jan, la Jana i la seva, la Maria. Ella i el senyor Marcè, llavors, s’estimaven.
Tot va anar malament, perquè a qui feia gràcia la sortida era, sobretot, als pares. A la Jana i en Blai les atraccions els van agradar molt. Van pujar a totes, i molts cops. En canvi, a la seva, a en Pau i a en Jan no els van agradar gens i van començar a plorar. Primer ella, la Maria. Llavors els altres s’ho van copiar. El seu home, enfadat, li va dir a la nena que si seguia somicant marxarien, que no havien vingut per suportar drames. Que si no volia pujar enlloc, marxaven.
La senyora Marcè se’n recorda que, malgrat el mal humor del marit per culpa de la nena, estaven bé llavors. No era com ara, que sempre li retreu coses a ella o a la filla. Llavors, si la filla perdia una sabata o ella perdia el telèfon, ell no s’enfadava. Ara sí, esclar. S’enfada molt. Com si fos l’amo de les sabates i els telèfons del món, com si ell mai perdés res. Elles –que ja són grans– s’ho prenen amb resignació, pena i normalitat. S’enfada i no s’hi pot fer res. La senyora Marcè escolta les notícies. Un arbre ha caigut en una de les atraccions de Port Aventura. Hi ha ferits crítics.
Pensa en aquell dia. El dia en què la nena d’ells plorava perquè no volia pujar a l’atracció i el senyor Marcè es va enfadar tant que va cridar i va dir que se’n tornaven a casa. Si en aquell moment, abans de marxar, quan la forçaven a pujar a aquella muntanya russa, hi hagués caigut l’arbre d’avui... Somriu. Quina sort, quina sort que no va passar. Hauria pogut passar i ara seguiria plorant. Però no. No va passar. Constantment pensa en moments d’aquests, instants no ocorreguts. I ja li és igual que el senyor Marcè hagi cridat, per qui sap què, abans d’anar a fer la migdiada. No passa res.
