“No passa res... o passa tot”
El Tribunal Constitucional (TC) va impedir al Senat votar les esmenes legals per les quals es canviaven les majories reforçades per majories simples a l'hora de designar els magistrats del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i el TC. La raó de la reforma: desbloquejar una situació controvertida i enquistada des de fa quatre anys. En canvi, no va impedir la reforma de la sedició i la malversació al Codi Penal.
La discussió al TC va ser ordenada basant-se en qüestions de forma, més que de fons. La forma és inherent i necessària en un debat jurídic. La discussió, que va durar deu hores, va tenir quatre parts diferenciades.
La primera discussió va ser si, com pretenia el president Pedro González-Trevijano, la qüestió es discutia al ple del tribunal o a la sala segona per després ser debatut al ple. Discutir-ho directament al ple permetia no dilatar la decisió, tal com pretenia la demanda del PP, que demanava “medidas cautelarísimas” i, per tant, una sentència ràpida. La votació, per 7 a 4 –un magistrat “progressista” va votar amb els “conservadors”–, va decidir que es discutís al ple directament. L’argument era si la mesura era precipitada (PSOE) o si eren inacceptables les dilacions per la naturalesa de la demanda que requeria tota la urgència (PP) i justificava la petició de “medidas cautelarísimas”.
La segona discussió va ser si s’havia de decidir sobre la demanda de recusació de dos magistrats conservadors presentada per PSOE i Unides Podem. Estaven afectats pel recurs i, per tant, si s’acceptava, ells deixarien de ser magistrats del Constitucional. La resposta del bloc “conservador” va ser que prèviament s’havia de decidir si s’acceptava l’admissió a tràmit de la demanda. L’argumentació del bloc “progressista” era que no s’havia d’acceptar, perquè el PP no havia esperat a rebre resposta dels òrgans de control del Congrés i del Senat i calia esperar abans de fer el pas següent. La dels blocs “conservadors” era que s’havia d’acceptar. La votació, 6 a 5 de “conservadors” i “progressistes” en bloc, va decidir que s’acceptava.
Es va entrar llavors en la recusació dels dos magistrats “conservadors”. Els “conservadors” van argumentar que no es podia acceptar la recusació, ja que ni el PSOE ni Podem estaven personats en el procés. Es va decidir que aquests podien intervenir i la resposta dels magistrats recusats va ser declarar que no es consideraven concernits. Es va votar i amb els vots dels recusats, 6 a 5, va guanyar la tesi “conservadora” de no recusar-los basant-se en el fet que PSOE i Unides Podem no eren encara part en el procés, la recusació estava infundada i només es volia alterar la composició del Tribunal.
La quarta discussió era si s’havia de suspendre per primera vegada un debat al Parlament. Els “conservadors” van argumentar que sí per la “transcendència constitucional” de la qüestió. Els “progressistes” que no, perquè no existia una qüestió d’extrema urgència, i una mesura cautelar que afecti drets fonamentals de tercers o l’interès públic ha de donar lloc a al·legacions i no es pot resoldre sense escoltar la part concernida. “Inaudita parte”. La votació 6 a 5 va donar lloc a l’acceptació de les “medidas cautelarísimas”.
La conseqüència d’aquestes discussions i decisions és que les argumentacions són complexes i subjectes a interpretacions contradictòries, però la coincidència de la votació en bloc de “conservadors” i “progressistes” en tres casos, i en un quart amb l’excepció d’un magistrat “progressista”, que va votar amb els “conservadors”, fa pensar que es decideix no per la naturalesa de la qüestió tractada, sinó per l’adscripció ideològica de qui decideix i vota.
L’elegància jurídica de fer votar en unes esmenes el canvi del sistema de nomenament dels magistrats al TC dins del tràmit d’una llei –la reforma del Codi Penal– que no hi té res a veure és dubtosa.
La solució ara per al PSOE i Unides Podem (o per a Més País) és fàcil: presentar una nova proposta de llei amb el mateix contingut de les esmenes refusades pel TC, que serà debatuda i votada al Parlament basant-se en les majories existents contràries a les del CGPJ i el TC. Es pot concloure, doncs, que “no pasa nada”.
El fet que els magistrats s'alineïn, en tots dos òrgans jurisdiccionals, amb les tesis de qui els ha nomenat, amb independència, o quasi, de la qüestió tractada, com demostren les votacions de les resolucions, implica que l’estructura de l’Estat està en qüestió i, per tant, “pasa todo”, perquè la neutralitat del poder judicial és dubtosa.
La solució no és immediata perquè, amb independència de com s’escullin els jutges als seus òrgans de govern i al TC, hi pot haver la sospita que la seva imparcialitat no està garantida. És un dubte capital que condicionarà la credibilitat del tercer poder de l’Estat. La qüestió és si una reforma constitucional ho pot resoldre. La resposta hauria de ser que sí, perquè nosaltres no som diferents d’altres estats democràtics... Tant de bo el paradigma del franquisme Spain is different sigui fals. Quaranta anys de dictadura ens han fet mal: s’han reforçat els dimonis que ja portàvem a dins, d’abans.