No saber parlar

Fa uns dies, el diari ARA publicava un article en què, a partir de les conclusions d’un estudi de l’Observatori Social de la Fundació La Caixa, exposava que gairebé el 80% dels universitaris no han rebut mai classes d’oratòria, cosa que provoca en els estudiants ansietat, malestar i vergonya cada vegada que s’han d’afrontar a una exposició pública o a una defensa oral dins l’aula. I m’imagino que fora l’aula també. La professora Elena Losada –de qui, permeteu-me l’anècdota biogràfica, vaig ser alumne; encara recordo les seves classes apassionades sobre Pessoa i Fonseca– va escriure’n una resposta titulada, en forma de pregunta, “Els joves ja no saben parlar?”, que m’ha fet rumiar bastant. 

En aquesta peça, Losada sosté que incrementar les classes d’oratòria a les aules no millorarà la situació que exposa l’estudi. Considera que la conversa convertida en art social ja no es valora i que saber parlar bé ha perdut importància en una societat en què els joves no es truquen, no es practiquen exàmens orals i les aules massificades impedeixen un contacte personal i directe amb l’alumnat: el problema és més gros del que sembla i la solució no rau en unes hores de docència més. Hi estic bastant d’acord. M’agradaria, però, afegir alguns comentaris. 

Primer de tot, caldria ampliar el dubte que formula Losada més enllà dels joves i preguntar-nos, també, si els docents en saben, de parlar. L’oratòria perd importància quan la docència es converteix en la lectura d’un powerpoint etern, maldestre, i ensenyar consisteix en la repetició d’un contingut fossilitzat en una presentació visual o en uns apunts que es reciclen des de fa anys. Cosa que, d'altra banda, no només va en detriment de valorar la importància de l’oralitat, la improvisació i la conversa en l’art d’ensenyar i d’aprendre, sinó que també petrifica el contingut, com si el saber fos una cosa enllacada i estanca: parlem i parlem de l’afer Dreyfus, a les classes de crítica de la cultura, com si no hagués passat res després d’allò. Imagina el professor que fa vint anys que explica tots els detalls del cas de la mateixa manera, com si el temps no hagués mudat i no hi hagués moltíssims esdeveniments posteriors que il·luminen nous prismes d’aquell afer. 

Alhora hi ha, i l’experiència a la Facultat de Filologia de la UB m’ho va demostrar, quan n’era alumne de literatura, una mena d’obsessió malaltissa per part de l’alumnat de mantenir el format de la classe magistral: dues hores de monòleg per part d’un professor que transmet coneixement unilateralment. Els intents d’alguns docents de cercar la bilateralitat, de fomentar presentacions orals, d’explorar un format més proper al del seminari, es van veure frustrats per part dels alumnes, que exigien una transmissió de coneixement tradicional. Val a dir, esclar, que la classe magistral encara pot ser un format útil, i que n’hi ha d’excel·lents, de brillants: Losada entusiasmada amb Fonseca, per exemple, però també aquelles classes d’en Robert Caner sobre Kafka, de la Teresa Rosell sobre Ibsen, de l’Àlex Matas sobre Benjamin o de la Joana Masó sobre Baudelaire. Amb tot això vull dir: de la mateixa manera que no saber parlar no és només cosa dels joves, el conservadorisme que no vol canviar els formats d’ensenyament no ve només dels deganats antics i dels catedràtics acomodats. Vaja, que canviar les coses, les herències, les tradicions, és cosa complicada.  

I hi ha encara una altra qüestió que envolta tot aquest assumpte, una tendència que he percebut en la meva experiència com a docent a la Universitat de Barcelona, primer com a professor associat, més tard com a doctorand que impartia classes. Tracta de fins a quin punt el sistema educatiu –l’universitari, però intueixo que va molt més enllà de la universitat– exigeix a l’alumne tot un seguit de coneixement i aprenentatges que el mateix sistema educatiu no està disposat a oferir ni a ensenyar. Demanem que l’alumne relacioni conceptes, però nosaltres, els docents, només aboquem dosis d’informació sense reflexió crítica; exigim que vinculi allò que ensenyem a l’aula amb qüestions que la transcendeixen, però en cap moment li hem parlat del món de fora, perquè el compromís amb el currículum tancat i impermeable era més important. En definitiva: es demana que l’alumne mostri una humanitat –crítica, contemporània, compromesa– des d’una universitat alienada, antiquada i autoreferencial. I el vincle amb l’oralitat, aquí, és clau, perquè temo que l’única manera de superar aquest abisme és a través de la conversa. Dialogant. Insistint en allò que queda fora, més enllà de l’aula. Recuperant la paraula viva.