Iniciarem al diari una pàgina, una secció sobre vi. Soc feliç, perquè el que faré, servidora, és recomanar-ne un, que vostès podran comprar a través de la web, amb els amics de Wine is Social. Si els n’explico les beceroles és perquè fa temps que en parlem, amb la directora, amb les companyes del Mengem, amb els redactors, d’aquesta idea de “comunitat”.
El que em sembla molt, molt important d’aquesta secció és que no és patrocinada. Vull dir que el que jo bonament els pugui recomanar (o els cellers) no paga per sortir al diari. Això vol dir llibertat. Com en una secció de llibres, de cuina, de música. No hi ha un celler que pagui per, d’alguna manera, ser lloat.
Voldria que tothom que fa les coses bé, a Catalunya, que en són un munt, hi sortís. Amb paciència, amb calma, amb tota l’alegria. Voldria que tothom hi volgués sortir i que tothom em digués: “I jo, que no hi sortiré?”. Això seria l’èxit. Voldria que vostès diguessin: “Quin celler que he descobert”. O “Quin maridatge més bo”.
L’objectiu d’aquesta secció —insisteixo, que no és patrocinada— és que vostès ens facin confiança i triïn vi català. Per què ho fem? Perquè no serveix per a res. Com els llibres, com la cuina, com la moda, com l’estètica, com la música. Estic acostumada a rebre trucades dels amics, que em pregunten, de nit, si aquest vi d’aquesta carta és bo o no l’han de triar. Estic acostumada a dir que el vi català —i amb ell, els restaurants— no necessita pagar per sortir als suplements i a les revistes. I sobretot, sobretot, si paga, com sigui, no necessita dissimular que paga. Benvinguts al celler.
