No oblidarem la bonhomia i la valentia d'Armand de Fluvià
BarcelonaSi Barcelona i Catalunya han assolit grans fites en l’escalada per les llibertats i drets per al col·lectiu LGBTI ha estat gràcies a la valentia i perseverança de moltes persones, però remarcablement als qui, fent front a les repressions i la incomprensió, sense por, van pilotar la lluita pels seus drets durant el franquisme. Armand de Fluvià i Escorsa, ara finit als 92 anys, és el referent principal dels pioners. Deixa també un llegat valuós de treballs d’heràldica i genealogia, camps que va conrear al llarg de tota la seva vida i en els quals es va convertir en gran especialista.
Com ell mateix explicava a El moviment gai a la clandestinitat del franquisme (1970-1975), publicat el 2003, es va involucrar en la lluita per les llibertats amb motiu de la presentació a les Corts franquistes, a finals de l’any 1969, de l’avantprojecte de la Ley de peligrosidad y rehabilitación social, pel qual es pretenia que els homosexuals majors de 16 anys fossin declarats “perillosos socials”. Format com a advocat a la UB, amb un amic seu, Francesc Francino, va moure fils i va escriure a tots els bisbes de la Conferència Episcopal Espanyola per remoure consciències i impedir-ho. La llei es va acabar aprovant, però amb les gestions realitzades, sempre de manera dissimulada, es va aconseguir llimar-la, i l’“èxit” els va animar a continuar la lluita. Sense descans, va anar fent evident el valor que té guanyar qualsevol centímetre de llibertat: en són fites la fundació del Movimiento Español de Liberación Homosexual (MELH-1971), la publicació del butlletí AGHOIS (Agrupación Homófila para la Integración Social, primer dels noms de l’organització), la creació del Front d’Alliberament Gai de Catalunya (1975) i de l’Institut, després Casal, Lambda, que va presidir, com també va presidir la Federación Estatal de Lesbianas, Gais, Trans y Bisexuales. Va ser el primer a declarar-se homosexual en un programa de la televisió, va assistir en representació del MELH al Gay Pride de Nova York el 1975. El recordaré sempre per la bonhomia i també ingenuïtat quan relatava anècdotes, com quan va ser contractat per la Gran Enciclopèdia Catalana per redactar les veus de sexualitat i va ser cridat a l’orde pel director per una entrada "impublicable", la de sexe anal. La raó: els catalans no feien aquestes coses.
De jove va ser monàrquic. Fins als anys 70 va mantenir molt bones relacions amb l’aristocràcia i els cercles del pare del rei emèrit, amb la qual cosa, si no hagués optat pel compromís per les llibertats LGBTI i de Catalunya, hauria pogut fer carrera a la casa reial. El despertar gai va anar de bracet amb el despertar independentista. Va ser independentista de primera fornada. Per a ell, el primer de tot era la llibertat personal i, en segon lloc, la de Catalunya. Reivindicava la catalanitat de la paraula gai, amb la pronúncia catalana per davant de l'anglesa.
Armand de Fluvià va destacar com a heraldista i genealogista. Va emetre moltíssims informes per a la Generalitat per oficialitzar els escuts municipals. Només entre 1981 i 1993 en va fer 347. I va tenir el coratge i l’encert d’oposar-se a l’Ajuntament de Barcelona quan es va pretendre canviar l’escut de la ciutat. Són seus els llibres Diccionari general d’heràldica, amb pròleg de Martí de Riquer, (1982) i Els quatre pals. L’escut dels comtes de Barcelona (1994). El país i la ciutat, que li van atorgar la Creu de Sant Jordi (2000) i la Medalla d’Honor de Barcelona (2008), no haurien de deixar d'honorar-lo.
