Seria esperable que, en la meva condició de persona que pateix la síndrome d’Estocolm amb els adolescents, no em semblés gaire adient la nova norma que el departament d’Educació ha fet pública sobre l’ús dels mòbils a les escoles. Però avui no escric motivat pel desacord sinó per la tristor. M’explico.
Com que enlloc he trobat recollits els arguments adolescents, sembla que no els han consultat. Així que començaré per fer algunes preguntes a les persones que ens governen i als parlamentaris que fan lleis. ¿Es pot saber per què fan lleis d’infància? ¿Tenen alguna voluntat de complir-les? O es tracta tan sols d’hipocresia estètica protectora? No citaré articles, però si es miren les darreres lleis (de l’Estat i de Catalunya), totes recorden el dret dels infants i adolescents a ser consultats en les normes que els afecten. Ho han fet? Què han dit? Pràcticament a tot el territori tenim, per exemple, consells d’infància que podien haver discutit la proposta o haver-ne fet una de nova.
M’agradaria saber per què es deixa de banda considerar l’opinió dels adolescents sobre els universos digitals. En aquest cas, a més, perquè viuen en un univers fet de moltes altres pantalles, a banda del mòbil. A més, quan la prohibició s’apliqui a l’escola, algú els n'haurà d'explicar les raons (com se suposa que fan amb totes les normes), i és obvi que no podem dir-los que és perquè són menors. En una escola secundària escassament digitalitzada (té molts aparells però pocs canvis en la forma d’ensenyar i aprendre), el mòbil és una font de conflictes i, per no haver de gestionar-los, n'eliminem la font.
Ara ha estat l’escola, però pares i mares que no volen la contaminació digital dels seus fills batallen per la prohibició social fins que siguin grans. Estic temptat de muntar una campanya entre els adolescents similar a l’adulta: “Adolescència lliure dels mòbils... adults” I una protesta per al curs vinent abans d’entrar a l’institut: “No sense el meu mòbil”.
No ens molestem a escoltar què fan amb els mòbils i suggerir, negociar i facilitar el que ens agradaria que fessin. Per què entrem en pànic i optem pel control dels adolescents en lloc de descobrir la seva perspectiva? ¿Realment tenen idea, els adults, de com i per a què fan servir els aparells? En què ajuden i en què compliquen la vida? Què supleixen i en què compensen? M’agradaria descobrir la diferència entre una tauleta, un mòbil i altres pantalles i com situem l’educació i l’aprenentatge entre ells.
Les lleis d’infància més recents també parlen de garantir obligatòriament la plena inserció en la societat digital i l'aprenentatge responsable de les formes de gestionar-la. Torno a la pregunta: on i com es fa això? Sembla que caurà del cel quan estiguin madurs als setze anys. No sé si els pares reclamants i l’administració que ha atès la reclamació s’han aturat a pensar l’univers dual que crearan: un territori de submissió a tot el que defineixen els adults sense consultar-los i un altre lliure d’adults en el qual navegar en llibertat. La gran bretxa entre l’escola secundària i les adolescències es farà encara més profunda. Aprendre serà més o menys analògic i divertir-se serà digital. Justament quan es tracta que sigui una mica a la inversa i la felicitat no estigui regulada digitalment.
Per casualitats de la vida, la norma digital es feia pública quan acabava d’enviar a l’editorial el llibre Humans digitals. Recuperar la condició humana quan el món digital ens desconcerta. L’accelerada immersió digital en què vivim modifica una part de la nostra condició humana que teníem oblidada. No pensem igual, no dubtem igual, no aprenem de la mateixa manera, no construïm les mateixes relacions, no imaginem l’altre amb els mateixos esquemes, no pensem en una societat diferent, etc. I no hauríem d’estar discutint de pantalles ni de limitacions, sinó de com eduquem per ser persones entre pantalles. Mentre limitem artefactes, el mercat educa els nostres adolescents. Mentre debatem on es poden fer servir, no eduquem per descobrir la total absència de veritat per la qual circula la informació. On dimonis s’aprèn a dubtar i fer-se preguntes en l’univers digital?
El llibre que està a la impremta acaba així: “Si alguna intel·ligència digital arriba a substituir-nos, és perquè ens hem convertit en éssers empobrits, que hem renunciat a tenir nous desitjos, noves imaginacions, que vivim vides simplificades. Som éssers de la sorpresa, del dubte, i els “trastorns” digitals depenen de si hem renunciat a tenir vides amb hipòtesis, amb incerteses i provisionalitats, disposades a viure explorant”. Segueixo entristit.
