No miris cap amunt

Aquest article conté alguns espòilers, però no tants.

Admeto que vaig rebre tants missatges perquè anés a veure Don't look up que vaig acabar tenint més expectatives de les recomanables per veure-la. Em va venir a socórrer la meva amiga i talentosa directora Paula Ortiz, que m'explicava per Telegram que l'estètica de la farsa és difícil de mantenir en tot un llargmetratge i que, al mateix temps, els llargmetratges cada vegada competeixen pitjor, a l'hora de filar prim, amb les sèries. Certament no deixarà l'empremta de The good fight ni la de Succession. Però superada la frustració inicial, el cert és que la pel·lícula d'Adam McKay mola bastant per acabar l'any, precisament perquè capta la mar de bé l'esperit dels nostres temps.

L'èxit de la seva estrena a Netflix i la conversa social que ha generat arreu del món ens diu almenys dues coses. La primera és que ha agradat a milions de persones que han vist el seu món (el nostre món pandèmic i distòpic) molt ben retratat en la comèdia, malgrat que va ser concebuda abans de la pandèmia. La segona és que la pel·lícula ha actuat com un artefacte polític crític de gran eficàcia a Espanya. Les xarxes socials porten dies traient fum amb el tema. Desenes de tuitaires, des de Rosa María Artal fins al mateix compte de Netflix Espanya, van reconèixer Susanna Griso en el personatge de Brie Evantee (Cate Blanchett). El mateix Pedro Vallín, incontenible com és ell, va arribar a compartir un tuit del guionista Javier Durán en què assajava un same energy entre una foto d'Evantee i Jack Bremmer (Tyler Perry) i una altra de Susanna Griso i Pablo Motos. Hi havia un ampli consens també a les xarxes sobre el fet que Isabel Díaz Ayuso estava molt ben representada per Janie Orlean (Meryl Streep) i, per extensió, que el mancat d'escrúpols Jason Orlean (Jonah Hill) era Miguel Ángel Rodríguez, si bé més sobri, de caràcter. Enric Juliana mentrestant callava i es refugiava en el preciosisme estètic de Paolo Sorrentino (cadascú es refugia dels meteorits com pot i Juliana fa molt que va decidir esperar la fi del món al le botteghe oscure de la seva Itàlia interior). Juan Carlos Monedero disparava a matar i comparava la pel·lícula amb els retrat de Goya dels Borbons, mentre que Jorge Moruno escombrava cap a casa pel broc gros madrilenyista i comparava l'arribada del cometa amb la situació de l'atenció primària a Madrid (militant però un pèl forçat, Jorge). Per la seva banda, el jurista Joaquín Urías es descollonava amb elegància processal de la rebuda entusiasta que ha tingut la pel·lícula entre ultradretans, negacionistes i cunyats orgullosos d'haver estudiat a la universitat de la vida. Ahir van dir que era una vergonya pretendre polititzar una cançó escrita per a La casa de papel com el Bella ciao i avui els encanta Don't look up. Borja Sémper va dir, salomònic, que la pel·li va de tots i pensarà segurament que Casablanca és un film que podria resumir-se en "ni feixistes, ni antifeixistes". El millor, sens dubte, Juan Carlos Girauta: "Tots són idiotes en aquest món apocalíptic". Potser amb aquest tema Ciutadans remuntarà. Apunta Arrimadas.

Però el cas és que Don't look up retrata bé alguns mals polítics dels nostres temps. Els poders mediàtics conservadors menteixen de manera militant des del moment en què la veritat i la mentida són, com explicava la periodista Olga Rodríguez, dos punts de vista legítims en els nostres temps. A tall d'exemple: qui tenia les competències en la gestió de les residències de gent gran durant la pandèmia? La veritat és només una opció periodística i els mitjans reaccionaris poden optar per explicar-la o no, però les seves línies editorials quasi sempre els portaran a mentir. La mentida és més eficaç ideològicament que la veritat. Així funciona i els periodistes ho saben. Si jo els expliqués el munt de missatges que he rebut dient "És que treballo on treballo". La pel·li explica així una clau mediàtica fonamental del nostre temps: l'important per fer-ho bé a la tele no és dir la veritat, sinó tenir l'entrenament adequat per agradar a un tipus concret d'audiència. Un cometa que, segons els científics, avança perillosament cap al planeta, és només un relat tan legítim com qualsevol altre.

El film de McKay també explica una clau econòmica: que en el capitalisme la lògica del benefici empresarial està sempre per sobre de l'interès general. Per què no s'alliberen les patents de les vacunes? ¿Prima l'interès general o el benefici de les farmacèutiques? Responguin-se vostès mateixos.

Vegin-la i parlin-ne aquestes festes. Diu segurament més del que ha passat aquests anys que els resums que faran a moltes televisions.