Els metges no podem més
El 17 d’agost, el conseller de Salut, Manel Balcells, en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) va advocar per una “transformació profunda del model de sistema sanitari d'acord amb les necessitats que tenim i els recursos de què disposem”. El mandatari va afegir que aquesta transformació s’havia de fer per mitjà d’un “gran pacte”. L’objectiu, va assegurar, és que el sistema públic sigui “resolutiu, eficient i sostenible” per garantir una assistència sanitària amb qualitat i equitat.
L’estiu i el parèntesi vital (i polític) que representa va quedant enrere. No obstant això, convé recordar que no tothom ha pogut descansar i recuperar energies. En el cas del personal sanitari, no són pocs els que han hagut de fer front a una pressió assistencial aguditzada per les vacances, els desplaçaments, el tancament de dispositius i equipaments i la manca de reforços.
Com diu el conseller, el sistema sanitari necessita una profunda revisió. Si abans de la pandèmia, amb la ferida causada per les retallades, la sanitat pública ja començava a agonitzar, l’emergència provocada pel covid-19 l’ha acabat d’enfonsar. L’atenció primària, tradicionalment la ventafocs del sistema, ha estat el nivell més afectat, tant per la pandèmia com per les negligències històriques en la seva gestió, fins al punt que ha perdut un dels seus principals atributs: l’accessibilitat.
El primer i principal nivell assistencial s’ha vist desbordat i incapaç d’absorbir la ingent demanda d’atenció sanitària que no només han provocat la pandèmia i la postpandèmia, sinó també l’increment i l’envelliment de la població en la dècada compresa entre els anys 2000 i 2010. Les solucions aportades durant tots aquests anys per les diferents administracions i governs (de tots els colors polítics) han estat inexistents o ineficients, en el millor dels casos. Això sí, de projectes de reforma i millora, i de declaracions d’intencions sobre “la porta d’entrada” i “l’eix vertebrador” del sistema, l’hemeroteca n’és plena.
Deixar caure l’atenció primària té altres conseqüències. On anirà la població si té dificultats d’accés a la primera porta d’entrada al sistema? A la segona, que no és altra que els serveis d’urgències hospitalàries. Només cal escoltar qualsevol professional d’aquest àmbit per conèixer el grau de saturació que pateixen.
Els mateixos pacients en són conscients i han passat de la indignació per les esperes i les estades als passadissos a la resignació, però també a la crispació, que, de vegades, pren forma de violència i agressions, cada vegada més freqüents. Abans aquestes escenes de pacients amuntegats es reproduïen en les epidèmies de grip estacional, però ara són una estampa habitual, fins i tot a l’estiu. La insuficiència de mitjans i personal n'és la causa principal, però la pèrdua de capacitat de resolució de l’atenció primària n’és una altra de primordial. La precarització de les condicions laborals i retributives dels professionals i la duresa de les jornades de guàrdia de 24 hores també influeixen a l’hora d’incorporar nou personal per a aquests serveis.
I en aquesta situació ens trobem, amb escasses esperances de canvi. A principis d’any, els metges i metgesses del país vam ser protagonistes d’unes mobilitzacions massives que van sorprendre l’administració. Gràcies a la força de la vaga convocada per Metges de Catalunya (MC) s’ha obert un espai de diàleg bilateral entre el departament de Salut i els representants del col·lectiu mèdic. L’objectiu era –i és– consensuar els canvis profunds i imprescindibles que requereix el sistema per recuperar la seva qualitat i fer-la sostenible en el temps. Aconseguir-ho només és possible si els responsables polítics i els gestors tenen la voluntat i el coratge d’implantar mesures que facin atractiu i confortable l’exercici de la medicina a la sanitat pública catalana. Captar i retenir el talent mèdic, aquesta és l’única clau de volta.
A hores d'ara, tot i compartir el diagnòstic, no hem aconseguit que Salut es decideixi a prendre mesures contundents i immediates per començar a revertir la situació. "Com de llarg m'ho fieu, amic Sancho!", deia El Quixot per explicar aquest costum nostrat d’allargar un assumpte en el temps amb l’objectiu que quedi en l'oblit.
No podem esperar perquè no podem més. I no, no és cap dèria sindical o corporativista. És una realitat que expressen tots els facultatius i que té el seu reflex en les baixes laborals del personal mèdic; en les vacants de places MIR de medicina familiar i comunitària; en la manca de substituts per cobrir baixes, absències i jubilacions, i en les enormes dificultats per incorporar especialistes que ajudin a reduir les llistes d’espera.
Si la transformació profunda que propugna el conseller no arriba ràpid, esclatarà de nou la conflictivitat, i el que és pitjor, el deteriorament del sistema se seguirà accelerant, costa avall i sense frens.