Fa poc, l’advocat Xavier Melero deia que hem passat d’un model de potentats industrials a un model de rendistes. “És una classe capitalista rendista sense moral cívica, es dediquen a l’especulació i devoren l’única propietat que ens queda, que és la ciutat. Al final només quedarà la carcassa fastigosa”. Un avís contundent d’algú que coneix bé de què parla. Certament, ens trobem en una cruïlla històrica, on hem de decidir si volem ser una ciutat per a rics, com Londres o Dubai, o una ciutat per a tothom, com Viena o Singapur. Els barris de Barcelona i les seves entitats socials ho tenen clar: per això el 2018 van impulsar una mesura que dicta que el 30% de qualsevol nou edifici o rehabilitació integral ha de destinar-se a habitatge protegit. L’objectiu és construir una ciutat amb més habitatge assequible, fora de la lògica del mercat, i no només als barris perifèrics: a tot arreu, per evitar la gentrificació. Assemblar-se més a Viena i menys a Dubai.
Ara, des dels mateixos sectors que sempre s’han oposat a la mesura es diu que no funciona. S’argumenta que s’han aprovat 14 llicències, poc més de 50 pisos protegits, i que ha estat “un fre a la inversió privada”. Fins i tot ho va dir el mateix alcalde, just després de la seva investidura. Però és un error: des de l’aprovació de la norma, el desembre del 2018, s’ha superat el nombre de nous habitatges a Barcelona en dos anys diferents. Mentre que el 2018 es van construir 2.017 habitatges, el 2019 se’n van fer 2.350, i el 2021 es va arribar als 2.801, segons les dades del COAC. Si la construcció ha augmentat en diverses ocasions però no ho ha fet el nombre d’habitatges protegits, a què cal atribuir-ho?
Primer, alguns partits van condicionar l’aprovació de la norma a la no suspensió de les llicències mentre es tramitava. Una temeritat que va fer que hi hagués una allau de gairebé 600 llicències d’obres que van esquivar l’obligació de fer habitatge protegit. Segon, l’entrada en vigor de la norma es va ajornar gairebé dos anys per a les operacions en curs. Això va deixar fora 57 expedients i va suposar la pèrdua de 425 nous habitatges protegits a Barcelona. Tercer, la mesura del 30% va veure’s afectada per la pandèmia del covid-19. El confinament va paralitzar la construcció i la compravenda d’habitatges, cosa que va endarrerir dos anys més l’aplicació efectiva del 30%. Quart, la picaresca. Les formes més recurrents de boicot han estat demanar un assabentat d’obres menors o subdividir les promocions per no sobrepassar el nombre de metres quadrats que obliga a complir la norma. A tot això cal sumar-hi l’ofensiva judicial que van iniciar les promotores, sense cap èxit, contra la mesura.
Per acabar, qualsevol norma ha de comptar amb un règim sancionador i una administració que penalitza qui la incompleix. No ha estat el cas amb el 30%. Malgrat algunes inspeccions, no s’han dedicat prou esforços a revisar les obres en curs ni recursos a sancionar. Quan infringir la norma pot donar tant de benefici econòmic, o l'administració es posa seriosa o això és Can Pixa. Passa el mateix amb la regulació de lloguers o la prohibició dels honoraris de les immobiliàries a llogaters. El missatge de l’administració és que incomplir la legalitat surt gratis. Si els promotors i constructors haguessin complert la llei en aquests últims quatre anys, ara mateix Barcelona tindria entre 700 i 1.000 habitatges protegits més.
En definitiva, és una evidència que no s’ha generat tot l’habitatge protegit que caldria esperar (tan evident com que sense el 30% no se n’hauria aconseguit cap ni un), però ens equivocaríem si ho atribuïm a la mateixa norma. De la mateixa manera que seria un error atribuir el desviament de pisos al mercat turístic a la limitació que ho prohibeix. Com ja van demostrar els estudis tècnics, és perfectament viable destinar el 30% de qualsevol edifici a habitatge protegit. Un exemple clar: el número 1B del carrer Pelai, al costat de plaça Catalunya. Dels 18 habitatges nous, 5 seran protegits gràcies a la norma. Si es pot fer allà, es pot fer a qualsevol lloc de la ciutat.
El que Barcelona no es pot permetre, ara que la mesura entra en ple rendiment, és frenar-la. La modificació del pla general metropolità calcula uns 334 habitatges protegits a l’any. Esgotades les excepcions i amb un bon control sancionador, el 2030 podríem tenir 2.004 habitatges protegits més gràcies al 30%. I el 2040, 5.344. Com tots els canvis de paradigma, el que cal és temps i voluntat política.
