Una pregunta corre entre els treballadors del Banc Mundial, que té la seu a Washington: on aniríem si Trump retirés els Estats Units de la institució? Potser a Brussel·les, o a Tòquio, tenint en compte que el Japó és el segon contribuïdor del banc. Acabi passant o no, aquest és també l’efecte Trump: els escenaris més improbables es poden fer realitat. Al cap i a la fi, sabem que el president americà considera que bona part dels països del món no són més que una colla d’aprofitats dels Estats Units, i la finalitat d’ajuda al desenvolupament del banc amb crèdits favorables és l’exemple perfecte de la cooperació internacional que abomina. O sigui que potser serà millor anar fent plans de contingència.
Però els que també es fan preguntes són els americans mateixos. Els aranzels als productes estrangers que consumeixen i la persecució de la immigració encariran la majoria d’economies familiars i complicaran les operacions d’infinitat de petites empreses per l’augment dels preus dels materials i l’escassetat de mà d’obra intensiva, per exemple, a la construcció.
Trump sap el malestar social a què podria enfrontar-se, però com va dir contestant orgullosament a una pregunta sobre l’encariment segur dels cotxes, no li pot “importar menys”. En primer lloc, perquè ningú pot oposar-se als designis del cèsar i, en segon lloc, perquè si els incerts beneficis a llarg termini de la guerra comercial triguessin a arribar i les protestes acabessin prenent els carrers, sempre podria fer realitat el seu somni d’exercir el poder sense límits amb un estat d’excepció per infondre la por amb l’excusa de restaurar l’ordre. I cobeja ser president uns quants anys més.
