Universitat: no tant jugar i més llegir

Fa uns dies Marta Sanahuja publicava en aquest diari un article titulat Professorat i autoritat: un canvi social?, on assenyalava les dificultats en l’entorn d’aprenentatge –problemes de conducta, gamificació de l’aula, etc.– com a possibles explicacions del desastre de PISA. Aquesta reflexió sobre els problemes dels cicles formatius de primària i secundària caldria ampliar-la a l’entorn universitari, on –però no per les mateixes raons– les disfuncions comencen a ser també paleses.

Tot i que en l’ensenyament universitari els problemes de conducta són absolutament minoritaris, en trobem d’altres igualment pertorbadors per a l’aprenentatge. Em centraré només en dues qüestions que detecto actualment des de la meva experiència de més de quaranta anys com a docent. Vull deixar clar, però, que parlaré d’un tipus d’alumnat que no és la totalitat del grup. He tingut i tinc excel·lents alumnes –tot i que tinc la sensació que el percentatge d’excel·lència va de baixa– als quals això no s’aplica i que fan una tasca magnífica, de vegades en condicions socials i laborals penoses. Els dos punts que em preocupen (entre d’altres) són la infantilització i la gamificació dels mètodes d’ensenyament i de les proves d’avaluació, i la dificultat de l’alumnat per llegir i interpretar textos complexos.

Si bé en el cas de l’alumnat universitari, que sol arribar a les aules ja major d’edat, la ingerència dels pares en el procés educatiu és mínima, detectem un petit augment de situacions heretades del cicle de secundària: pares i mares que acompanyen els fills a una revisió d’examen o que els fan els tràmits burocràtics de la matrícula, per exemple. Tot això, visible especialment en el primer curs, infantilitza aquests alumnes, els dificulta la presa de decisions individuals, els fa menys responsables davant els conflictes i menys resistents a les frustracions. A més, la gamificació també arriba al món universitari, on cada cop més hem d’“entretenir” l’alumnat. Ja és impensable una classe sense presentació en PowerPoint o qualsevol altre tipus de suport que simuli una pantalla, que ha esdevingut l’entorn natural de l’alumnat. Fa molts anys un professor ens va dir “el mètode audiovisual soc jo. Oi que em veieu i em sentiu?”. Avui les classes d’aquell gran mestre serien impossibles. D’altra banda, les noves tecnologies, les eines dels campus virtuals, per exemple, reblen el clau i ens hi aboquen a còpia de proposar petits tests competitius en to de joc que entretenen molt el personal però que són completament insuficients com a eina d’avaluació.

Em sembla més greu, però, la segona qüestió, la dificultat per llegir i interpretar textos complexos. El Manifest de Ljubljana, d’octubre de 2023, signat, entre d’altres, per Margaret Atwood, és un toc d’alerta sobre aquest problema. En cito una frase: “La lectura de nivell superior és l’eina més poderosa que tenim per desenvolupar el pensament analític i estratègic”. Des de la meva perspectiva de docent de literatura la pèrdua d’aquesta eina de llibertat que és la lectura profunda i crítica m’esgarrifa i em fa pensar el que deu estar passant a facultats on no se suposa, com a la nostra, que a l’alumnat li agrada llegir. En primer lloc, hi ha un problema de manca de concentració, parcialment atribuïble a l’ús constant de les pantalles, que és incompatible amb la lectura tal com la coneixíem. Com llegeixen els meus alumnes, fins i tot els bons, una novel·la del segle XIX, per exemple? Doncs de vegades en el mateix mòbil, en tandes de mitja hora marcades pel trajecte de metro o entre classe i classe. Aquesta manera de llegir trenca el ritme intern dels llargs capítols i quan s’hi tornen a posar han perdut el fil, no entenen res i, lògicament, no els agrada el text. Quan els dic que aquells textos van ser pensats per llegir dues hores seguides amb una copa de vi de Porto o una tassa de te al costat s’astoren i diuen que ells no tenen dues hores seguides per llegir perquè entre les xarxes socials, l’estudi bàsic, les classes i els trasllats no els queda temps. D’altra banda, si no llegeixen el seu vocabulari s’empobreix i quan topen amb un text complex no l’entenen ni el poden interpretar correctament perquè tenen problemes amb els registres lingüístics cultes, per exemple el d’un text acadèmic, i també amb els referents culturals amb els quals aquests textos treballen.

Solucions? Ja m’agradaria tenir-ne. Només puc compartir la meva: no preparar les classes d’una esgarrapada, no cedir a les pressions facilitadores i, sobretot, mirar de conservar l’autoritat intel·lectual, perquè a un professor d’universitat no li cal la potestas, però sí, i cada cop més, l’auctoritas, és a dir que em considerin un referent prou vàlid per tenir en compte el que els dic i mirar d’encomanar-los la felicitat que a mi m’ha proporcionat tota una vida de lectura.