Que a ningú li agafi un infart

Llegim a l’ARA que “Espanya vol garantir que la demanda del català a la UE no s'escampi per Europa”. És a dir, que el fet que la nostra llengua pugui ser feta servir al Parlament Europeu no obri la caixa dels trons i ara resulti que caldrà fer, per dir-ho en el llenguatge de la Transició, café para todos. Això del català (i del gallec, i de l’euskera) "és un cas únic dins de la Unió Europea", han dit des del govern espanyol, perquè a ningú li agafi un infart. Que és la manera d’impedir que cap altra llengua minoritzada (“minoritzada” vol dir “sense estat”, esclar) pugui obtenir el mateix reconeixement que el català de forma "automàtica".

Deixeu-me dir, d’entrada, que entre els traductors de la Unió Europea hi ha molts catalans. Vol dir, doncs, que qui tradueix del francès, de l’anglès o de l’alemany, també pot traduir del castellà i del català. Els catalans adorem els idiomes. Pensem per què.

Però per quina raó no s’hauria d’obrir la caixa dels trons? Que no som tan singulars i diferents, a Europa? Que potser es pot explicar de la mateixa manera Catalunya que la Manxa que el Piemont? No. Si no expliquem de la mateixa manera i no unifiquem les diferents regions vinícoles, com hem d’explicar de la mateixa manera les diferents regions lingüístiques. A ningú se li acudiria parlar de “vi espanyol” posant al mateix sac la Rioja, la Ribera del Duero i Catalunya.

A mi em semblaria meravellós que els estudiants de llengües pensessin que el gallec, que el basc, que el català són una sortida laboral. Un negoci. Gastar en traductors és gastar en cultura. És millorar la societat. Sé que hi ha una gran part d’aquesta societat que és mandrosa i egoista. Només qui no ho té tot és desprès. Qui ho té tot, normalment, no deixa anar res, i és per aquesta característica que ho té tot.