El temps ha anat justament rehabilitant l’obra de govern del president Pujol. L’edició Cuyàs de les seves Memòries és també un magnífic tractat de fer país i de fer política, el seu codi binari d’abans que la informàtica comptés en base dos. I en base dos es refereix a l’independentisme: a l’últim volum (Proa, 2012), capítol “El Mont Blanc”, citant Raimon Galí, i a l’epíleg, amb Vicens i Vilar, que en l’esdevenir diacrònic és quan es troba de valent amb el tema, la revifalla d’una idea tant potent com tant de temps minoritària, que comença a esdevenir pragmàtica a partir del president Mas, tot i que potser hagi de passar una nostrada travessia del desert abans que se li reconegui copyright en la regeneració 3.0 de l'independentisme.
El president Pujol, a la fase alpina, sense embuts –marca de la casa— afirmava: “Jo no he estat mai independentista”, compatible amb declarar-se “patriota català”. I argumentava el no d’una manera que s’hi sentia còmoda la majoria intergeneracional que el va mantenir a la Generalitat durant vint-i-tres anys, molt similar al plantejament que va convertir el PNB en el principal usufructuari d’Ajuria Enea encara més anys, anem per trenta-vuit. Enumera el pes històric de la unitat espanyola, l’empadronament de l’Assemblea de Catalunya que va fer seu des del seu amic Paco Candel, “és català tothom qui vingui a treballar a Catalunya i s’hi senti a gust”, i “els lligams familiars que molta gent té amb la resta d’Espanya”. Aquell projecte, concloïa, defensa “el reconeixement de la personalitat diferenciada de Catalunya dins de l’Estat”. Fa quatre dies, no el PNB sinó Arnaldo Otegi venia a dir el mateix per fer entendre per què EH-Bildu donava suport a la governança d’Espanya: no som espanyols, però vivim a l’estat espanyol i mentre hi siguem hem de procurar que aquesta cohabitació sigui la millor possible per als interessos bascos.
Aquest paraigua aixoplugava no només els catalanistes d’arrels democratacristianes i socialdemòcrates que engalzaven CiU, sinó també el socialisme federalista en els diversos pantones de vermellor. Però aquesta gran coalició latent i puntualment efectiva, sobretot a nivell d’administracions locals, se’n va a Can Pistraus, que deia l’Espriu que el president Pujol agafa com a referència en el segon lliurament de la idea: l’Espriu que proclamava una entesa amb Sepharad, que li demanava que l’escoltés, però Sepharad feia el sord.
Aquí teníem en conseqüència la “desafecció” que va definir el president Maragall abans que el president Montilla, reactivada per la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 contra l’Estatut que resulta que havia passat amb escreix i nota alta totes les proves que la democràcia més exigent pot exigir: Parlament de Catalunya, referèndum legal i Corts Espanyoles. Una sentència “demolidora”, adjectiva Pujol, que entona un “De profundis” per la possibilitat d’una Catalunya “rica i plena” (diguem amb les veus de l’himne seguint el fil musical), possible en un marc espanyol obert, però “no en el marc espanyol centralitzador tradicional”, que és a la baixa el de la molècula corrosiva PPVOX. Pujol concloïa amb Espriu “que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser si no som lliures” i que ara com ara no trobava arguments per contradir l’independentisme.
És a dir, hi havia, hi ha, no independentistes per la independència, persones que han presentat la dimissió d’esperar que Catalunya es pugui desenvolupar a Espanya amb comoditat nacional, econòmica i social, sense extorsions fiscals, amb trens que no vagin a tres quarts de quinze, reducció dràstica d’inquietants esperes sanitàries, sense inquisidors lingüístics hereus dels de l“idioma del imperio”... Poder enlairar-nos sense que ens tallin les ales i no gaire cosa més. Ciutadans que tanmateix estarien plausiblement bé a l’Estat si l’Estat no fos el bel·ligerant que ha arribat a ser: des de la llenya als carrers del Primer d’Octubre i la intervenció de l’autonomia a la dels tribunals que el van sentenciar i encara el sentencien.
Aquest independentisme per passiva, funcional i no ideològic, tanmateix, no ha estat prou contemplat pels independentistes de pedigrí, que van reduint el seu tou electoral i, segons totes les demoscòpies, estan perdent l’hegemonia i filmant un remake de la desafecció, però aquest cop no d’Espanya sinó d’ells mateixos. La fórmula de la desafecció inversa: repartir traïcions fins i tot entre els seus propis rengles, acarnissament recíproc, i místics alimentant escolàsticament la puríssima immanència dels cinquanta-sis segons de república. O es recupera la senyera, el seu sentit i la seva història, que aplega el màxim abast de catalanismes, els independentistes i fins i tot els no independentistes per la independència, i el sentit que Catalunya suposa, o ni independència... Ni autonomia!
Amb el perill de la involució espanyola elevada a l’enèsima, i un renovat –sensu contrario– ai marededeu que torna el feixisme i potser tornarem a la clandestinitat perquè ja insinuen il·legalitzacions de “terroristes” partits nacionals, l’Espanya que reclamava poèticament Espriu –i Joan Maragall— té una segona oportunitat a partir del govern més d’esquerres i suport plurinacional des del Front Popular. Esperem que no acabi tan malament com va acabar allò, però a vegades, llegint les cròniques parlamentàries d’en Pla em sembla que soc als anys trenta i a l’“Ou de la serp” del seu amic Xammar.
I com que l’enyorat Joan Creixell, enllestit un estudi de la premsa clandestina antifranquista, va vaticinar que Catalunya en tornaria a fer, em disposo a greixar la multicopista digital i dir-los el nom del porc en català, valencià, balear i LAPAO.
