L'aristocràcia britànica ha inspirat tantes novel·les que constitueix, per si mateixa, un gènere literari. Encara avui exerceix una inefable fascinació en tota mena de públics. Barregin una família que sopa de frac i vestit llarg, un castell campestre, una multitud de servents, una altra família de llinatge en decadència i un embolic sentimental: l'èxit està gairebé assegurat.
Alguns exemples entre milers d'aquesta literatura, sovint excelsa: des de Retorn a Brideshead d'Evelyn Waugh fins a Middlemarch de George Eliot, passant per Jane Eyre de Charlotte Brontë o per qualsevol novel·la de Jane Austen. Si prefereixen les imatges a les lletres, pensin en A dalt i a baix o en Downton Abbey.
L'aristocràcia britànica, conservadora, educada, endogàmica i essencialment estúpida, es presta també a la sàtira: P.G. Woodehouse va fer meravelles amb Bertie Wooster, tan ric com inútil, i el seu sagaç majordom Jeeves. Menys conegudes aquí són les hilarants columnes que l'humorista Craig Brown (un tipus amb una oïda sensacional per imitar per escrit veus i girs verbals, això és important en el cas que ens ocupa) va publicar durant els anys 90 a The Independent, sota el títol The agreeable world of Wallace Arnold.
La vella aristocràcia encara té, en certs casos, unes riqueses gairebé incalculables. Hi ha els Windsor, esclar. O el duc de Westminster, que compta entre el seu patrimoni immobiliari amb 120 hectàrees a Mayfair i Belgravia, els barris més cars de Londres. Però durant les darreres dècades ha sorgit una nova classe dirigent proveïda de diners, educació, contactes i una característica essencial, a la qual de seguida arribarem.
El millor exemple d'aquesta nova classe, sorgida de la revolució thatcherista, l'ofereix l'infame Club Bullingdon d'Oxford, que als anys 80 va acollir senyorets com Boris Johnson o David Cameron, tots dos després primers ministres, tots dos aclaparadorament incompetents, tots dos convençuts del seu dret a viure per sobre de la llei o les normes socials. Parlem de senyorets que aprenen llatí, grec i eloqüència a Oxford i passen directament a ocupar alts càrrecs a la City (sense saber res de finances) o al govern (sense saber res de política).
Qui vulgui conèixer les interioritats d'aquesta gent, i de passada riure una estona, farà bé de llegir Jonathan Coe. Especialment les novel·les ¡Menudo reparto! o El número 11. En totes dues apareix la rapinyaire família Winshaw, arquetip del neocaciquisme que, gràcies al Brexit, està portant a la ruïna el Regne Unit.
Ara algú dirà: compte, almenys aquesta nova classe dirigent és multiracial. I assenyalarà el primer ministre, Rishi Sunak, fill d'immigrants indis, o Suella Braverman, també filla d'immigrants indis. (No puc resistir la temptació de recordar que Suella es diu en realitat Sue Ellen, perquè la seva mare idolatrava el personatge de la sèrie Dallas.)
Tots dos, Sunak i Braverman, són persones de pell fosca. El cas és que tant Sunak com Braverman (tot just acomiadada del ministeri de l'Interior) no només se situen, políticament, a la dreta d'Atila. Exhibeixen també una xenofòbia i un menyspreu envers els immigrants que haurien ruboritzat Oswald Mosley, fundador del feixisme britànic.
La raó no té a veure amb l'ancestral mecanisme d'autodefensa pel qual els immigrats recents tendeixen a odiar els immigrants nous (el Front Nacional de Jean-Marie Le Pen estava ple de cognoms com García i Martínez), sinó amb el fet que Sunak i Braverman són upper class. Tenen diners. En el cas de Sunak, muntanyes de diners. I, essencial, van passar per Eton i Cambridge. És a dir, tenen els contactes. I l'accent.
La qüestió de l'accent està tan engranada al sistema de classes britànic que fins i tot les ments més lúcides solen passar-la per alt. L'altre dia, durant una xerrada a Madrid, l'escriptor Julian Barnes va dir que pertanyia a una generació literària “multirracial”. Va intentar demostrar-ho amb el fet que Salman Rushdie formava part del grup. Rushdie, certament, va néixer a Bombai i no té la pell gaire blanca. Però va estudiar a l'antiquíssima i exclusiva Rugby School i a Cambridge. Escolteu-lo: té l'accent.
Les classes britàniques no es distingeixen visualment, sinó per l'oïda. L'accent, no la pell o l'origen, determina el lloc que ocupes. Recordeu My fair lady, la pel·lícula basada en Pigmalió, de George Bernard Shaw. Resulta injustificable dividir una societat segons els accents i elevar fins a la classe dominant qui posseeix un accent concret. Però, cal reconèixer-ho, és literàriament bonic.
