El 1960 –fa tot just, doncs, 65 anys, que sol ser l'edat de la jubilació– el sociòleg Daniel Bell (1919-2011) publicà un text que es deia La fi de la ideologia. Va obrir un debat que, en general, fou seriós, substancial i de molt llarg recorregut; el context comunicatiu d'aquell moment, que ara consideraríem “elitista”, ho permetia (avui es traduiria segurament en un parell d'estirabots a X i dues dotzenes d'insults anònims). Va durar tant, aquell debat, i obtingué tantes rèpliques, que el 1988 Bell publicà un segon text que remetia al primer: Retorn a la fi de la ideologia. El fet que sortís només uns mesos abans de la caiguda del Mur de Berlín, de l'ensorrament del socialisme real, va ser considerat per alguns com una mera casualitat i per altres com un vaticini argumentat similar al que havia fet una dècada abans Emmanuel Todd.
Bell afirmava que les ideologies polítiques hegemòniques en aquell moment, el marxisme i el liberalisme clàssic, estaven perdent rellevància en el si de les societats occidentals postindustrials. Les grans ideologies havien esgotat la seva capacitat de mobilitzar i d'inspirar les masses, i els problemes socials i econòmics s'estaven tornant cada cop més tècnics: demanaven solucions pragmàtiques en comptes de respostes doctrinals abstractes. Bell es referia, òbviament, al món occidental, no a llocs on la gent no podia expressar lliurement el seu parer. A Occident hi havia un consens mínim “sobre l'acceptació de l'estat del benestar, la descentralització del poder, un sistema d'economia mixta i el pluralisme polític” (convé recordar que estem parlant del 1960, quan Europa i els Estats Units vivien una puixança econòmica sense precedents) Mentre que en aquell món pròsper les ideologies declinaven, als països llavors emergents d'Àsia i d'Àfrica n'apareixien de noves o de renovades. La llista que proposa Bell és molt interessant: “La industrialització, la modernització, el panarabisme, el color [la negritud] i el nacionalisme”. Quina era la diferència? Les ideologies nascudes al segle XIX eren universalistes; les noves, per contra, tenien una dimensió local difícil, o fins i tot impossible, d'exportar al conjunt de la humanitat.
Alguns van argumentar llavors –i també més endavant, amb relació al Maig del 68, per exemple– que les ideologies no havien desaparegut, sinó que només havien canviat de forma. Bell va replicar que es tractava d'alguna cosa molt més profunda que un simple “canvi de forma”. Al text del 1988 considera que el Maig del 68 no va ser una brega ideològica, sinó “cultural i generacional”, lligada, d'altra banda, a la invenció del jovent com a segment de consum específic (roba, música, oci, etc.) que s'havia dut a terme als Estats Units a partir del 1950. Als anys trenta del segle XX hi va haver una neta confrontació ideològica; unes dècades després, culminada amb èxit la reconstrucció de la Segona Guerra Mundial, es van produir episodis conflictius, sens dubte, però d'una altra índole.
Passats 65 anys, i fent-nos ressò del gran gir de guió populista i autoritari que està vivint directament o indirecta el conjunt del món, ¿com podem valorar les idees de Bell? Comencem per dues preguntes ben senzilles: les ocurrències de Trump, amplificades per cops de volant improvisats i sobreactuats, o les perilloses batzegades basades en una barreja grotesca d'ultraproteccionisme aranzelari i d'ultraliberalisme embogit, ¿poden ser considerades seriosament una ideologia? ¿I algú creu que la confluència de capitalisme salvatge i de partit comunista únic a la Xina forma part d'alguna veritable ideologia? Em sembla que ambdues preguntes es contesten soles. I qui diu Trump o Xi Jinping diu Milei, Maduro i molts altres, naturalment. En canvi, si ens fixem amb atenció en la llista d'ideologies emergents proposades fa ja 65 anys (la industrialització, la modernització, el panarabisme, la negritud i el nacionalisme) només trobarem a faltar la que representen els nous feminismes i l'ecologisme. En aquest sentit, la diagnosi de Bell no anava gaire errada, tret que confonguem el concepte de mentalitat o de llenguatge amb el d'ideologia, com passa tot sovint. El 2018 vaig publicar un assaig sobre el populisme emergent plantejant-lo com un llenguatge emocional, no com una ideologia. En aquell moment, Trump, Orbán, Maduro, Marine Le Pen, Berlusconi, Beppe Grillo o Rodrigo Duterte formaven part d'un conjunt ideològicament impossible. Tenien moltes coses en comú, sobretot en termes expressius i comunicatius, però englobar-los sota una suposada ideologia comuna era, i continua essent, un gran despropòsit.
