No m'ho puc treure del cap. Tenim motius per estar indignats i tristos i enfadats, però les retallades a la llei de dependència sobrepassen qualsevol altra cosa. No vull viure en un país on la gent que més limitada veu la seva llibertat física i mental són els grans afectats per unes retallades econòmiques insostenibles.
La Isabel està separada i té una filla adolescent. Fa 10 anys que es va posar malalta: té ELA, esclerosi lateral amiotròfica, i any rere any ha anat perdent mobilitat i, per tant, independència. Ara només pot moure el cap, fa anar la cadira elèctrica amb la barbeta, porta un respirador les 24 hores del dia i lògicament ha d'estar acompanyada matí, tarda i nit, entre altres coses per si li pica un ull, necessita apartar un obstacle o fer qualsevol acció bàsica del seu dia a dia. La Isabel no ha cobrat mai els diners que el sentit comú diu que li haurien de pagar per la seva condició de dependent, perquè com que té una pensió de 3.000 € per gran invalidesa el govern considera que amb això ja n'hauria de tenir prou per viure. El que potser el govern no sap, entre altres coses perquè no ha tingut la sort que he tingut jo de conèixer la Isabel, és que només els tres cuidadors que l'han d'acompanyar tot el dia i tota la nit ja li costen 2.000 €. Que a més, com que necessitava una casa nova absolutament adaptada, té una hipoteca, i, per si tot plegat no fos prou, ha de cuidar i mantenir la seva filla, de 15 anys. Ah! I a més ha de viure.
I aquesta és només una de les més de 160.000 persones que a Catalunya viuen en situacions massa semblants. Si no coneixeu ningú com la Isabel, busqueu-la i escolteu-la. És impossible que la vostra mirada cap al món no canviï de manera radical i irreversible. Impossible. No ho estem fent bé. No ho estem fent gens bé.