No hi ha dia que no ens donin una ració d’odi com la de Hamàs amb els israelians segrestats i exhibits, vius o morts, com a trofeus; o que no caiguin sobre nosaltres provocacions insolents com la del vídeo de la Gaza devastada per Netanyahu i convertida en una Riviera per Trump, o que ens colpeixin seqüències més pròximes com la del centenar llarg de persones que dormen a l’aeroport del Prat i que han estat convidades a marxar, que no són sinó una mostra dels centenars d’assentaments que cada dia busquen recer sota el balcó de casa.
Pensava tot això i em sentia nedant a contracorrent en començar una nova edició dels Diàlegs de Pedralbes, que organitzem a l’ARA amb l’Ajuntament de Barcelona. Dimarts al vespre vam estar parlant de la vida bona (cal no confondre-ho amb l’accepció més fàcil de la bona vida), en un diàleg entre la catedràtica Victòria Camps i el professor Daniel Gamper, i de seguida vam anar a parar a l’ètica. “Robinson Crusoe no hauria necessitat l’ètica perquè vivia sol en una illa, però nosaltres sí perquè vivim en societat”, va posar Camps com a exemple de la necessitat de l’autodomini, de l’equilibri entre les virtuts i els defectes i de la responsabilitat individual per fer possible la convivència. Al final, un dels assistents va preguntar-se com era possible viure una vida bona en un món de capitalisme salvatge com el d’ara. La resposta va ser una invitació a actuar: l’ètica parteix, precisament, de la consciència de les imperfeccions personals i de la idea que un món perfecte no existeix. I, per tant, si haguéssim de concloure que la vida bona no era possible, potser que ho deixéssim córrer.
