No hi renunciem abans d'hora

Les darreres setmanes l'ARA ha acollit opinions de diversos autors sobre quina o quines haurien, o hauran, de ser les llengües de l'Estat quan Catalunya assoleixi, si és el cas, un estat propi.

Alguns donen per fet que una Catalunya independent hauria de mantenir un règim lingüístic com l'actual, això és, de doble oficialitat entre el català i el castellà, i apunten la idea que, per acostar la ciutadania castellanoparlant a les tesis de la independència, cal assumir plenament el castellà com a llengua del país. D'altres, amb la mateixa finalitat, miren de diluir l'opció pel castellà incorporant l'anglès al sistema lingüístic i prenent per model ni més ni menys que el de Singapur, un estat diminut que tenim a les antípodes. A parer meu, aquestes opinions, que respecto però no comparteixo, es fonamenten en una mena de síndrome d'Estocolm que pot arribar a ser força nociva.

Per plantejar un estat propi per a Catalunya és més important oferir plantejaments coherents i assumibles per tots els qui el volem que no pas fer-ho amb propostes que aparentment poden sumar gent al projecte però que de fet divideixen els sectors sobiranistes. Aporto algunes idees entorn del règim lingüístic d'un futur estat propi.

1. Si la llengua pròpia de Catalunya és el català, és inqüestionable que ha de ser la llengua pròpia de l'estat propi.

2. La declaració d'oficialitat d'una llengua és l'instrument més potent amb què compta un estat per afavorir-ne l'ús. Una llengua oficial és utilitzada per les administracions i en els actes i documents oficials i es presumeix que tothom que resideix en el territori on és oficial la coneix. Ningú no pot exigir la traducció a una altra llengua i l'estat està obligat a ensenyar-la.

3. Si la primera Constitució de l'estat propi de Catalunya es limita a transposar-hi el règim de doble oficialitat actual, el guany per al català serà poc significatiu. És cert que deixarem de tenir un estat "central" que impugni per sistema qualsevol normativa que afavoreixi l'ús del català i imposi el del castellà i que cap tribunal de fora dictarà sentències contra les nostres lleis; però s'haurà perdut per sempre la possibilitat que les nostres administracions, els nostres tribunals, les nostres notaries i registres treballin normalment, de debò normalment, en català, i que prosperi en el món del dret.

4. Si el català no és l'única llengua oficial serà molt difícil que faci progressos clars en la comunicació empresarial i molt en especial en la publicitat, l'etiquetatge o l'embalatge dels productes que es comercialitzen a Catalunya.

5. No cal buscar models a Singapur. Per buscar-los en estats petits i complexos sociolingüísticament en tenim prou amb Estònia, Letònia o, més encara, Andorra. ¿Els qui proposen que un estat català independent assumeixi el castellà com a llengua oficial aprovarien que la Constitució d'Andorra establís un règim de doble o triple oficialitat amb el català, el castellà i el francès per molt que això reflectís la realitat social andorrana?

6. Que el català sigui l'única llengua oficial de l'estat propi de Catalunya no exclou l'ensenyament del castellà, que es pot mantenir amb els mateixos paràmetres actuals per respecte als catalans que el parlen habitualment, per necessitat econòmica i per valor cultural. És obvi, d'altra banda, que l'oficialitat única no limita l'existència de mitjans de comunicació, la indústria editorial o la producció cultural en castellà ni l'ús públic o privat, personal o empresarial, d'aquesta llengua, més enllà de l'exclusivitat del català en les administracions i tribunals.

7. La qüestió del coneixement de l'anglès per la ciutadania no té res a veure amb l'oficialitat lingüística. Té a veure amb el sistema educatiu perquè, com hem tingut ocasió de constatar des de fa anys, avui no hi ha formació completa si no es té competència comunicativa en anglès.

8. Les Constitucions dels estats que assoleixen la independència acostumen a establir períodes transitoris en matèria de llengües oficials que faciliten el pas d'un règim a l'altre.

Cal plantejar amb claredat els aspectes bàsics d'un escenari amb estat propi: tractat d'independència, nacionalitat i legislació aplicable, assumpció de part del deute espanyol, cobrament de la part proporcional a la caixa de la Seguretat Social, traspàs d'una part de les ambaixades i del material militar, devolució d'una part del patrimoni cultural. I entre aquests plantejaments cal que no renunciem abans d'hora al català, com a la llengua pròpia, oficial de l'estat propi.