No ens hi juguem res
un referent erroni. Sempre he estat en contra d'utilitzar el futbol com a metàfora. En aquest país això es fa massa sovint perquè històricament la nostra inanitat política ha sobredimensionat altres fenòmens. Com que Catalunya no existeix en l'àmbit diplomàtic, busquem ambaixadors ocasionals; però no és bo que l'honor i la potència d'un país depengui de la Champions League. Primer, perquè en qualsevol activitat esportiva l'atzar hi té un pes decisiu. I segon, perquè l'esport d'alta competició és la més irracional de les activitats humanes, si la posem en relació amb els diners que belluga i amb el ressò social i mediàtic que provoca. L'esport d'elit no té gaire a veure amb l'esport; té a veure amb la barroera manipulació dels sentiments amb finalitats comercials. L'esport d'elit és la màxima expressió del darwinisme econòmic, i ha convertit en ídols un grapat de joves milionaris que es caracteritzen, en molts casos, per no comprometre's amb res.
Els dos bàndols. Però ens ho posen tan fàcil! El Barça i el Madrid, cara a cara en el cim del món. Qui s'hi pot resistir? Un mar de senyeres contra un estol de banderes espanyoles fan de cada clásico un duel semiòtic i una batalla de sentiments. Enfront dels matisos i les mitges tintes de la política, el futbol planteja una guerra incruenta, però real. I nosaltres, a més, tenim la sensació de ser al bàndol que ens representa més bé -el dels bons, evidentment-. El bàndol del joc net i sempre a l'atac; el bàndol del planter, de la humilitat, de l'elegància. El bàndol d'en Pep Guardiola i d'en Messi. Davant nostre, el revers tenebrós: els fatxendes, busca-raons i ploramiques, que apel·len -a tot estirar- a la fúria i la casta. El bàndol de l'Espanya eterna. El bàndol de Mourinho i Cristiano. Els camps estan ben delimitats, encara que hi ha culers a Espanya i merengues aquí, esclar. Però cal recordar que, deixant a part l'accident de dimecres, anem guanyant. Continua la tiranía del Barça, per dir-ho amb l'expressió -gens innocent- del diari El Mundo , autèntic termòmetre de l'espanyolitat.
Eludir els miratges. Tard o d'hora això s'ha d'acabar. No podem posar-nos en mans d'un club de futbol. El Barça rutilant d'avui també ha estat el de Gaspart i Van Gaal, també ha perdut i ens ha avergonyit. I algun dia o altre deixarem de guanyar títols, perquè és llei de vida i llei del futbol, i quan arribi aquest dia Catalunya ha de continuar com si res, perquè res d'important haurà passat. Els nostres èxits col·lectius es disputen en molts altres terrenys de joc, i en alguns la nostra situació és més aviat galdosa. No ens ajudarà a ser millors enganyar-nos pels miratges, com tampoc ha estat útil per a Espanya emmirallar-se en l'èxit de la roja . Les alegries esportives, benvingudes siguin; els mars de senyeres, sempre fan bonic; l'espectacle irrepetible del Barça actual, a tots ens enlaira l'esperit. Però a la Champions d'enguany, Catalunya no s'hi juga res. Plantegem-ho així, si volem pair bé tant la victòria com la derrota.
...Però guanyem, per l'amor de Déu. Guanyem!!