No hi haurà seguretat sense seguretat climàtica
Al juliol el director de la CIA, William Burns, va concedir una entrevista al Fòrum de Seguretat d’Aspen. Al final de tot se li va demanar què pot fer la CIA per identificar els punts on és més probable que el canvi climàtic faci esclatar conflictes. La seva resposta va ser inequívoca. En primer lloc, va plantejar que el canvi climàtic és “una prioritat important per a la CIA i la comunitat d’intel·ligència dels EUA”. Després va assenyalar que, si bé considera que la Xina és “el repte geopolític més gran a què ha de fer front el nostre país durant el segle XXI”, també veu el canvi climàtic com “la primera amenaça existencial” per als EUA.
El risc existencial, tal com el defineix la Iniciativa de Stanford sobre Riscos Existencials, és aquell que pot “causar el col·lapse de la civilització o fins i tot l’extinció de l’espècie humana”. Probablement Burns tenia al cap alguna cosa una mica menys extrema: potser un esdeveniment catastròfic que pogués causar un dany irreparable i canviar la vida com la coneixem. Però, tot i això, en aquest fòrum d’una setmana dedicat a debats de seguretat nacionals i internacionals, cap panel se centrava específicament i del tot en el canvi climàtic.
No és una situació inusual. Com va assenyalar Burns, el canvi climàtic no s’ajusta a la definició tradicional d’una amenaça a la seguretat nacional. Però si representa una amenaça existencial per als EUA, llavors l’aparell de defensa nord-americà ha de participar en la lluita per combatre’l. Sota Burns, la CIA s’ha proposat la missió d’ajudar “les autoritats del govern nord-americà a entendre quines conseqüències tindrà en societats que ja estan en una situació fràgil”. El Consell de Seguretat Nacional, el departament d’Estat i el Pentàgon tenen unitats centrades en conflictes relacionats amb el canvi climàtic a l’exterior. Tot i així, què passa amb l’impacte directe del canvi climàtic sobre els Estats Units?
Els escriptors de ciència-ficció no tenen problemes per portar el futur al present. La novel·la American War, escrita per Omar El Akkad el 2017, comença amb un mapa dels EUA del 2075: Florida, Nova Orleans, Nova York, Long Island i Los Angeles estan sota l’aigua. La novel·la del 2020 The Ministry for the Future, de Kim Stanley Robinson, comença amb una onada de calor a l’Índia que col·lapsa la xarxa elèctrica i mata 20 milions de persones.
En l’escenari imaginat per Robinson, les temperatures a Uttar Pradesh arriben a una temperatura de 42 graus. ¿És un escenari extrem? Recentment una onada de calor va afectar Califòrnia amb temperatures que van arribar als 46,6 graus i l’estat es va preparar per a caigudes de tensió i apagades. A mesura que es vagin superant rècords de temperatura, la perspectiva de centenars de milers de nord-americans morint en una onada de calor deixarà de semblar forassenyada.
Potser el problema és que un risc existencial no és una amenaça existencial, mentre que la guerra a Ucraïna, el militarisme xinès i les aspiracions nuclears iranianes exigeixen atenció immediata. Però que diguin això a les víctimes dels huracans, tifons i inundacions de l’última dècada. Com els científics han insistit en dir una vegada i una altra, el futur ja és aquí.
Per ser justos, el Congrés i Joe Biden han fet més que cap administració prèvia. Amb la Llei de Reducció de la Inflació, Biden es va apuntar una victòria legislativa històrica que permetrà al govern complir les seves obligacions internacionals de reducció de les emissions de diòxid de carboni. A la conferència sobre el canvi climàtic més recent de les Nacions Unides, l’enviat presidencial especial John Kerry va negociar un acord crucial amb els xinesos per aconseguir que el món avanci en els seus compromisos climàtics.
Més encara, els funcionaris de seguretat nacional nord-americans estan més atrafegats que mai. El risc que Rússia faci ús d’una arma nuclear a Ucraïna és real i augmenta, i la violació del tabú nuclear podria fer que els països de l’OTAN entrin en una guerra nuclear de grans potències que podria arrasar la humanitat. Igual de mortífer seria un conflicte nuclear amb la Xina, i l’adquisició per part de l’Iran d’armes nuclears podria estendre la proliferació nuclear a tot l’Orient Mitjà.
Tot i així, l’autèntica mesura de la importància que el govern nord-americà atribueix a una amenaça en particular és la quantitat de temps i diners que inverteix a abordar-la, i dubto que Biden i els seus assessors dediquin més del 10% del seu temps a preparar-nos per al canvi climàtic. És un tema de perspectiva: els funcionaris de seguretat nacional operen en un món de geopolítica, competència i cooperació entre països. Han estat formats per evitar, dissuadir i combatre en guerres o negociar la pau amb altres governs, no per tractar amb amenaces globals que transcendeixen les pròpies fronteres.
Bill Burns té raó. El canvi climàtic és una amenaça existencial i l’administració Biden i el sistema de seguretat nacional nord-americà han de tractar-lo com a tal. Per fer-ho, cal reassignar fons substancials des de les forces armades a les entitats del govern especialitzades en el desenvolupament de la resiliència interna i la protecció civil. També cal crear noves entitats de seguretat amb l’obligació de fer front a les amenaces globals.
Minimitzar el risc del canvi climàtic no serà fàcil, però no tenim més remei que fer-ho. Parafrasejant Joc de Trons, s’acosta un estiu llarg i mortal.
Copyright Project Syndicate
