Si no hi ha més remei
He defensat durant anys, sovint en aquestes pàgines, el dret a decidir. Si una comunitat política expressa de manera clara i sostinguda en el temps la seva voluntat de decidir sobre el seu futur polític, aquesta decisió hauria d’estar al seu abast. He defensat que aquest hauria de ser el camí de l’evolució del dret a l’autodeterminació, fonamentant-se en ple segle XXI molt més en un principi democràtic que nacional. Confesso que els esdeveniments polítics viscuts darrerament a Catalunya confirmen que es tracta d’una concepció del dret possiblement massa sofisticada, massa civilitzada, podríem dir. En l’esfera internacional el cas català certifica que el marc interpretatiu dominant a l’hora d’avaluar aquest tipus de demandes té poc a veure amb el dret a decidir i es fonamenta en la causa justa i la secessió remeiera : si no hi ha més remei...
Això situa les coses en una dimensió molt diferent perquè ja no n’hi ha prou amb la voluntat reiterada, pacífica, per exercir l’autodeterminació, cal -i és dur dir-ho- que s’incrementi el problema a solucionar. Això és el que molts hem criticat sempre a les teories remeieres (sembla que fomentin que com pitjor, millor). En tot cas, crec que a Catalunya, la campiona del dret a decidir, se la jutjarà cada dia més com un cas de potencial secessió remeiera. No és que tingueu el dret a decidir -ens adverteixen-, és que (potser) teniu el dret a salvar-vos.
En aquest punt seria interessant que tots els que han defensat aquesta perspectiva, començant pels seguidors del seu màxim defensor, el professor Allen Buchanan, poguessin donar-nos un cop de mà. Recordem que en el prefaci de l’edició espanyola del seu Secessió: la moralitat del divorci polític, on es preguntava sobre si Catalunya té el dret a secessionar-se, esgrimia quatre raons que podrien justificar-ho, entre les quals “violacions a gran escala de drets humans bàsics” i “violació de l’Estat contra els compromisos del règim d’autonomia o la persistent i injustificada negativa a negociar una forma adequada d’autonomia”. Una violació que hom podria considerar que s’inicia el 2010 i arribarà a les seves màximes quotes amb l’aplicació de l’article 155.
Ningú vol ser “l’autor” del problema. Tothom es presenta com a part del remei: “Si tu fas això, jo hauré de fer...” Curiosament, és una manera de tenir amb qui parlar, quan la negociació no es pot produir per incompareixença d’una de les parts. Parlem amb l’altre sense l’altre. Aquesta situació es podria enquadrar en el famós joc del gallina, un model de teoria de jocs que ve a dir que en certs moments el que és capaç d’amenaçar de manera més creïble acaba guanyant perquè aconsegueix la retirada, en el darrer moment, del contrincant. Però ja no crec, tampoc, que aquesta sigui una bona forma d’analitzar el que passa a Catalunya. A hores d’ara, ja no es tracta de veure qui la diu o la fa més grossa, sinó de veure qui la fa més petita (sense trencar amb la seva gent) per no ser titllat de màxim responsable. En l’esquema remeier, té lògica.
Dins d’aquest marc, el joc se situa en la necessitat d’harmonitzar les segones preferències. Tothom ha de poder dir, com el famós personatge del conte de Melville: “Preferiria no fer-ho”. Les potències internacionals preferirien no haver de reconèixer la independència de Catalunya, però potser la prefereixin a haver de suportar certs nivells de crisi. El govern català vol declarar la independència, però potser preferiria fer un segon referèndum acordat abans de tirar pel dret. (Certament, algú podria dir que la independència ja és una segona preferència rere la primera d’una Espanya plurinacional i federal.)
I Espanya? Quina és la seva segona preferència? ¿Reconèixer una Catalunya independent fora de la Unió Europea? ¿Aparèixer com un estat repressor i inestable però amb les mateixes fronteres? El que és evident és que és costós passar d’una preferència a una altra (que ens ho diguin als catalans, que només vam començar a reivindicar massivament la independència després del fracàs de l’Estatut). La independència com a remei requereix resistència i, malauradament, patiment. És la lògica abominable del marc remeier.
La pregunta aleshores és: fins a quin punt la preservació efectiva de l’autogovern implica una declaració d’independència? Fins a quin punt el suport al referèndum del dia 1-O es pot lligar a la gran manifestació contra la repressió del dia 3-O? ¿O a la de repulsa per l’empresonament dels Jordis? Això és clau. L’impacte de la causa justa també de portes endins: per a quants no independentistes cada nou cop de porra (jurídic o literal) és una raó per defensar una secessió remeiera.
