L’era del "No hi ha alternativa"
1. Amenaces. Pot ser que, en part, sigui per l’impacte de l’embolic francès que no para, però tinc la sensació que el Primer de Maig, en diversos llocs d’Europa –també aquí–, ha pujat sensiblement de to, amb menys ritual festiu i més pulsió reivindicativa. Fa la impressió que els sindicats han entès que han d’activar la seva connexió amb la ciutadania. I en el cas català i espanyol han apostat per la qüestió salarial. Quan els preus de les coses bàsiques pugen i les grans corporacions –unes sense vergonya, d'altres amb la boca petita– exhibeixen excel·lents resultats, restablir les prioritats és bàsic. Ho va dir ja fa molts anys Karl Polanyi: “El mercat és omnívor i transforma de manera implacable en mercaderia la terra, el treball i el diner fins que la base de la vida social queda destruïda”. És bo, doncs, jerarquitzar els problemes. I és feina de les forces progressistes combatre les fal·làcies.
Tanmateix, cal preguntar-se si aquest aparent indici d’una certa reacció popular és un efecte de la crisi francesa, que ha trencat la monotonia en les relacions entre governants i governats que s’havia anat imposant a Europa des de la fi del capitalisme industrial, o si unes i altres (les batalles franceses i els senyals que puguem apreciar aquí o en altres països europeus) indiquen que per fi hi ha consciència de les amenaces que creixen sigil·losament.
2. França. El cas francès, que ha anat demolint la presidència d'Emmanuel Macron, superat per la seva incapacitat d’escoltar i reconèixer els que protesten, té singularitats derivades de la particular concepció de la V República. Tanmateix, el problema és persistent i va cobrint etapes. Ja va ser sorprenent que un president tan celebrat a la seva arribada hagués de suportar el desafiament dels armilles grogues, un ambigu moviment populista. Després va venir una reelecció, amb més dificultats de les que Macron havia imaginat. Ara la massiva reacció ciutadana contra la reforma de les pensions l’ha deixat fora de joc. Passen els dies, la indignació no para i la brutal resposta policial tampoc. El Consell de Drets Humans de les Nacions Unides acaba d’apel·lar França a repensar les seves polítiques de manteniment de l’ordre públic. Quin és el resultat de tot plegat? Macron va aconseguir desplaçar els partits de dretes i d’esquerres que havien governat la V República, fins al punt que el Partit Socialista és avui marginal. On portarà aquest descontrol?
3. Autoritarisme. Vull pensar que es comença a prendre consciència del gran problema que plana sobre Europa en aquests moments: la propagació de l’autoritarisme postdemocràtic com a instrument de poders econòmics que pensen que la democràcia és excessiva en el reconeixement de drets a les persones i que cal limitar-los i que hi ha decisions que no es poden sotmetre al vot parlamentari. Els senyals d’alarma ja són massa per poder passar desapercebuts. Darrer exemple: aquests dies la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, ha suprimit per decret la renda de ciutadania instaurada el 2019. I l’onada no para. A França, els despropòsits de Macron fan que Marine Le Pen estigui parant la mà, en la mesura que l’esquerra no és capaç de canalitzar el malestar. I aquí tots veiem com, a mesura que s’acosten les eleccions, la dreta espanyola va reforçant el seu perfil més reaccionari i més autoritari. Feijóo, en un obscè exercici de confusió de poders, es reuneix amb un grup de fiscals conservadors per dir que el primer que farà si governa serà derogar unes quantes de lleis de Sánchez. I així podem anar resseguint el mapa d’Europa i acabarem arribant a territoris com Hongria, on ja fa temps que està instal·lat l’autoritarisme postdemocràtic.
No val a badar: l’amenaça antidemocràtica no és un joc de quatre beneits. Hi ha un sector del neoliberalisme per a qui el valor fonamental no és la llibertat de les persones sinó la restricció dels drets individuals, del poder dels Parlaments i de l’autonomia dels països. I cada cop és més difícil posar límits a les seves exigències: no estan disposats a conjugar el verb repartir. I així es va imposant el principi que diu que “no hi ha alternativa”. És l’essència de l’autoritarisme postdemocràtic. I estan guanyant.