Entre les frustracions que més expressen els joves hi ha la de les dificultats que tenen per emancipar-se. No poder marxar de casa quan ja s’és adult és un motiu més que raonable de malestar vital, però sempre que es tracta aquest tema el que sorprèn és que l’aspiració més comuna sigui individual. Els posen el micro i són pocs els que diuen ‘vull anar a viure amb la meva parella’ o ‘vull anar a viure amb els meus amics’. No, sembla que la idea d’independència està fortament lligada amb la d’una soledat volguda i desitjada, com si la convivència amb els altres només tingués la part desagradable de les tensions diàries i tots ens féssim nosa. ¿No és trist que el sistema ultraliberal que ha anat esmicolant totes aquelles estructures que escapaven del mercadeig hagi triomfat d’aquesta manera? Com en tants altres temes, el neoliberalisme ha aconseguit penetrar just en aquells terrenys que van ser alliberats per l’esquerra i el Maig del 68. Si de seguida es va saber instal·lar en el terreny de les llibertats sexuals per convertir totes les dones en productes explotables sexualment (obeint el Marquès de Sade, que ens volia totes putes), en el terreny de l'organització social va ocupar còmodament l’espai de la revolta contra la institució de la família per enviar-nos el missatge que no ens fa cap falta, que podem i hem de voler estar sols. Com si tots fóssim homes solters amb feines ben pagades, homes sempre sans i amb prou diners per pagar-se les tasques que els pobres només poden fer de manera comuna. Com si no hi pogués haver una alternativa al model tradicional i patriarcal. Tot i que la família, en aquestes latituds, ha canviat molt en les últimes dècades i s’ha convertit per a les noves generacions en un espai molt més protector, molt més cuidador del que havia estat, molt més respectuós amb els fills, es veu que no n’hi ha prou i ningú surt a afirmar que la seva aspiració sigui formar una unitat familiar pròpia. Cosa que no seria, ni de bon tros, un problema, si haguéssim estat prou imaginatius per inventar alternatives a aquesta vella institució. Pocs dels qui van crear comunes van sortir satisfets de l’experiència, el poliamor és un model a l’abast de poques persones perquè si estimar-ne una de sola ja és difícil (tenint-ne cura i establint-hi un vincle sòlid i compromès) l’amor a diverses bandes encara és més complicat. Hi ha qui ha tingut èxit en la pràctica d’aquesta alternativa a la monogàmia, però gairebé sempre es tracta de persones amb una maduresa emocional gens comuna. Tot i que el poliamor s’hagi posat de moda i, com la fluïdesa del gènere, t’hi has d’apuntar si no vols passar per boomer, el cert és que hi ha més ganes de polisexe que de poliestima.
Mentre els joves sans es queixen perquè no poden viure sols hi ha milers de llars ocupades per gent gran que han de suportar la tristesa i el dolor de la soledat sobrevinguda. No només no l’han buscada sinó que aquest aïllament sembla el càstig que els infligim per ser vells, per no produir, per no aportar res precisament a la triomfant i ufana economia ultracapitalista. En la història de la humanitat el que estem vivint a Occident és una veritable anomalia que va en contra de la nostra pròpia naturalesa social. Som humans perquè depenem els uns dels altres. Quan naixem, si no ens cuiden, ens morim. De si ens cuiden bé o no depèn que ens desenvolupem i creixem. Quan estem malalts necessitem els altres a prop i no ens podem reproduir sense ajuda. De fet, la mateixa realització personal tan publicitada com a anhel individual només es pot donar en els altres. Per compartir el goig ens cal la bona companyia, real i genuïna, dels que estimem i ens estimen. Si no hem viscut mai sols és perquè no estem fets per viure sols.
