No ha nevat a Barcelona?
El dia que vaig conèixer el príncep Felip (ara rei) un servidor movia les cames com si tingués ganes de pixar. Estava nerviós. Per ell? No. Perquè acabés. Perquè acabés de donar mans als nous sergents durant el lliurament de despatxos de l’acadèmia militar de Talarn. No volia anar al vàter. Volia sortir disparat. Amb la cinta a la mà. Perquè arribés a temps per a l’informatiu de la tele. Congelem la imatge. Darrere d’aquesta escena, de simulacre d’evacuació enganyosa, per tractar d’accelerar les mans sobiranes, hi ha un episodi geopolític d’alçada existencial. Mireu. Play.
Això de donar mans, espases i fer volar gorres militars ho foten al migdia. A ple bat de sol d’estiu pallarès baioneta. Hi ha sotsoficials que es desmaien a plom a la pista del sequeral de Talarn. És hora zulú. Fatal perquè les televisions de finals del segle XX puguin emetre a l’hora de l’informatiu del dinar la notícia, que és un subgènere clàssic: monarquia, exèrcit, pàtria, altar, sang, ocupació. Què feien abans les teles que cobrien el tema? Pràctic. Els equips no tenien temps per baixar a Lleida, Barcelona, per editar la peça i enviar-la: la solució van ser motoristes. El paio agafava la cinta i cagant llets fins a Lleida des d’on s’enviaven les imatges a Barcelona, Madrid. Com que jo era un xiquet que sabia les quatre regles de sumar, el primer any que pujo a Talarn li dic al meu editor de la tele que hauríem de llogar un motorista. El paio, que era jove, eh, em diu com un setciències de pa sucat amb oli: agafa l’autopista per baixar de Talarn. No hi ha més preguntes. I ara anem a beure’ns les ampolles d’aiguarràs.
Sempre torna Talarn. Faci sol o nevi. Neva i el problema és que no ha nevat a Barcelona. Tothom estava preparat perquè nevés a la capital (a quina? Barcelona? Madrid?). I costa veure el mapa de la neu fora de Barcelona perquè és lluny mentalment. Això blanc que cau des del cel no són trossos d’ovelletes ecològiques. La neu ha dibuixat, de nou, un mapa de Catalunya. La neu, com tantes coses, actua de fosforescent de país i el subratlla. La neu no és centralista. La neu és natural, com el país, i les persones que hi viuen. Però costa i no hi ha cap oculista de guàrdia.
Neva i sorprèn que no nevi a Barcelona i que hagin de córrer a explicar que la notícia passa a “el territori”. El “territori” sempre són els altres: com un fill il·legítim de borratxera de nit emmetzinada conscientment per un vas malvat de licor conxorxat de més. Havia de nevar a Barcelona i ser notícia l’Eixample regulat per semàfors ninots de neu. I els barcelonins celebrant un neo-Nadal vintage patrocinat per una marca d’ansiolítics. I ara ens toqueu els nassos a la reserva índia. Però, ei, que neva més a Madrid. I al quadrant nord-est de la rajola de la galàxia liofilitzada del forat cafè amb llet del meteorit beneït. Neva, però a Catalunya menys.
Neva i trobo a faltar, a la saxona manera, reproduir, clonar, aquell dia de boira, quan el canal de la Mànega separava meteorològicament Anglaterra de la resta d’Europa. I la premsa britànica va titular: “Boira al Canal - Continent europeu aïllat”. Trobo a faltar que es digui aquí explícitament: “Neva, Catalunya aïllada de Barcelona”. Neva, però “ por Cataluña no me viene nada, o me viene poco ”. Suspesos en geografia. Molt Google Maps i res del mapa de la Catalunya real. I ens direu pesats.
Pesats és no pensar en les persones que viuen a tot Catalunya. Pesats és creure que les majories numèriques són superiors a les minories. Pesats i malcarats i analfabets és això. De Talarn a la neu. Portem segles així. Barcelona macrocefàlia de capgròs de cartró pedra. Ja ho va escriure, el 1923, Agustí Calvet (Gaziel), director d’un diari monàrquic barceloní: “ Barcelona ha crecido excesivamente a expensas de toda Cataluña, lo que sobra, se enferma y deforma en la desmesurada capital. Esforcémonos por deshacer la inmensa hoguera, para encender de nuevo en todas partes, armoniosamente, los viejos y nobles hogares dispersos de antaño ”. I avisa com un pla Neucat: “ ¡Alerta, catalanes! Barcelona es, para Cataluña, un verdadero peligro ”.
Neva i nevarà. Perquè Barcelona desconeix i vol ignorar que la neu arriba i marxa. Com un post-it de la natura escriu: tot és creació, tot és destrucció. I la natura, que no és barcelonina, ni analfabeta en qualsevol matèria, passa comptes amb el seu Excel infal·lible. Us pregunteu com és que Donald Trump va arribar a la presidència dels EUA. I no us pregunteu com és que 74 milions de persones el van votar. Senzill: perquè des de la capital els van ignorar, aïllar, menystenir, esborrar. Queda menys perquè el titular sigui: “Catalunya s’aïlla de Barcelona”. I no serà la neu. Serà la natura.