No és una guerra; és una malaltia (1936)

De la crònica del corresponsal de guerra Saint-Exupéry (Lió, 1900 - mar Mediterrani, 1944) tramesa des de Barcelona a 'L’Intransigeant' (14-VIII-1936). Traducció pròpia. Avui fa 80 anys, aquell periodista, aviador, narrador i novel·lista desapareixia dins el seu avió engolit per les aigües del Mediterrani. Va ser davant la costa de la Provença, en un vol de reconeixement. Aquell mateix 31 de juliol naixien Geraldine Chaplin i un jove que es va iniciar en la prosa periodística llegint 'Terra dels homes', el gran reportatge de Saint-Exupéry traduït al català per Vicenç Munné i publicat per Albertí Editor el 1960.

Els meus guies anarquistes em van acompanyar per Barcelona. Arribem a l’estació on s’embarquen les tropes. Cal aplegar-nos amb elles més enllà, lluny de les andanes construïdes per als tendres adeu-siau, en un desert d’agulles de carril i de senyals ferroviaris. I xiuxiuegem sota la pluja, en el laberint de les vies mortes. Transitem per trens oblidats de vagons negres. En els seus departaments color sutge hi ha només materials clavats a la superfície. Em sento impressionat per aquest escenari que ha perdut tota qualitat humana. Els escenaris de ferro són inhòspits. [...] Una nau d’estació sembla viva si l’home, amb la brotxa, l’emblanquina de falsa llum. Però després de quinze dies d’abandó, la nau, la fàbrica, la via fèrria, s’apaguen i mostren un rostre de mort. Les pedres d’un temple, després de 6.000 anys, encara fan goig pel pas de l’home. Per contra, amb una mica de rovell i una nit de pluja n’hi ha prou per convertir aquest paisatge d’estació en una cosa del tot atrotinada. Heus aquí els nostres homes. Carreguen canons i metralladores sobre les plataformes. Empenyen esbufegant "Ai!" rudes aquests grans insectes sense carn, aquests artefactes immensos de carcassa i vèrtebres. Em sorprèn el silenci. Ni un càntic, ni un crit. Només quan cau un canó sona buit el tub d’acer. No sento cap veu humana. No duen uniformes. Aquests homes es faran matar amb la seva roba de feina. Roba negra, emmidonada de fang. La columna, atrafegada amb la seva ferramenta, sembla una colla arraulida en un asil nocturn. Sento un malestar que crec haver patit abans, a Dakar [hi era com a pilot comercial], fa deu anys, quan la febre groga ens assetjava... El cap del destacament em parla en veu molt baixa: "Pugem cap a Saragossa..." Per què em parla tan baix? Regna aquí una atmosfera d’hospital. Sí, és clar: ho he sentit abans: una guerra civil no és una guerra, sinó una malaltia... Aquests homes no van a l’assalt amb l’embriaguesa de la conquesta, sinó que lluiten contra un contagi. En el camp contrari, sens dubte és igual. En aquesta lluita no es tracta d’expulsar un enemic del territori, sinó de guarir un mal. Una nova fe és com la pesta. Ataca des de dins. Es propaga pels espais invisibles. I els d’un bàndol, pel carrer, se senten rodejats d’empestats als quals no saben com reconèixer. Per això marxen en silenci, amb els seus instruments d’asfíxia. No s’assemblen gens als regiments de les guerres nacionals, estesos sobre els camps i maniobrats per estrategs. En una ciutat en desordre, s’aglomeren de qualsevol manera. A Barcelona, a Saragossa, trobem la mateixa barreja: comunistes, anarquistes, feixistes [sic]... I aquests mateixos que s’aglutinen discrepen més entre ells que no pas amb adversaris. En guerra civil l’enemic és interior, i una lluita gairebé contra un mateix. És per això que aquesta guerra pren una forma tan terrible: s’afusella més que no pas es combat. La mort, aquí, és la leproseria d’aïllament. Es purguen els portadors de gèrmens. Els anarquistes fan visites domiciliàries i carreguen els infectats en els seus vehicles. I, a l’altre cantó de la frontera, Franco ha pronunciat paraules truculentes: "Aquí ja no hi ha més comunistes!" La purga la fa una junta de depuració, o un general... [...]