No fructifica
Les seqüeles d’allò que el periodista José María Carrascal (un innovador en el seu dia dels formats del periodisme de dreta extrema a Espanya) anomenava el huracán esprinstin s’hauran fet notar durant tota la setmana. El fet que el Boss saludés Catalunya, i en canvi es descuidés de dir alguna cosa com España es el mejor país del mundo, no serà oblidat ni perdonat pels guardians de les essències patrioteres espanyoles. No va acabar aquí l’afronta, ja que Springsteen va oferir dos concerts a Barcelona i cap a Madrid, i al segon no es va limitar a dir "Hola, Catalunya!" sinó que a sobre va cridar "Us estimem, Catalunya!" (la primera persona del plural incloïa els músics de la E Street Band, i no s’ha d’entendre que en Bruce parlés en plural majestàtic). En fi, tot això és conegut i ha estat profusament comentat. Un diari de la premsa madrilenya va arribar a publicar un escrit afirmant que la ciència ha demostrat que Loquillo, un patriota pesadíssim (i ja em disculparan la redundància), és millor músic que Bruce Springsteen. Vivim dins una espècie d’etern diumenge a la tarda, enmig de la cridòria dels ultres d’algun caspós estadi de futbol.
La qüestió és que, com també és més que sabut, les actuacions del rocker de Nova Jersey van dur aparellada la visita d’altres il·lustres ciutadans americans amics seus: Steven Spielberg, Tom Hanks i Barack i Michelle Obama. El president Pere Aragonès va intentar aprofitar l’avinentesa per trobar-se amb l’expresident dels EUA, però, com ha explicat després la portaveu Patrícia Plaja, “els contactes no van fructificar”. Ai las, redeu. Els Obama s’havien plantejat la vinguda a Barcelona com un viatge privat, sense agenda política ni institucional, si descomptem la important significació simbòlica de la seva visita al monestir de Montserrat. No sabem si hi va haver algun altre moviment (des de la Moncloa, per exemple, o des d’altres àmbits de la política espanyola) per entrevistar-se amb Obama, però en qualsevol cas el que ha transcendit ha estat l’intent frustrat (no fructificat) de Pere Aragonès.
Els mateixos dies, ha estat notícia el sempitern desastre de Rodalies, així com el desgavell als exàmens d’oposicions a funcionaris de la Generalitat, que el Govern ha intentat ventilar (sense èxit) de la pitjor manera: primer, centrifugant les responsabilitats a l’empresa en la qual s’havia externalitzat l’organització de les proves, i després, cessant una directora general que literalment passava per allà. Són excuses que tampoc han fructificat, com les rutinàries i insatisfactòries explicacions als usuaris de Rodalies. Aquest Govern havia dit (o havia mig dit) que aparcava el conflicte entre Catalunya i Espanya a l’espera de temps millors, i que se centrava en la gestió del mentrestant. El mentrestant se suposa que inclou uns serveis correctes i, posats a fer, una agenda de contactes internacionals sense contingut però amb bona projecció, com la que va tenir Pujol. Però si aquestes coses no rutllen de forma mínimament satisfactòria, el mentrestant tampoc fructifica.
