No ens fareu fora

Estem envoltades de violències masclistes. D’agressors i d’agredides. Més de la meitat de les dones hem patit diverses formes de violència masclista. Això vol dir, inevitablement, que al nostre entorn hi ha moltes víctimes i molts agressors. A la família, al grup d’amics i coneguts, a la feina, al carrer, al veïnat. I també als espais polítics.

Hi ha un biaix de gènere evident en la percepció de les violències masclistes. Les dones, que som qui les patim en gran part, som conscients de la magnitud del problema. Sabem que estem exposades a les violències masclistes i que no hi ha un perfil d’agressor identificable. En un vuitanta-cinc percent de les agressions sexuals, la víctima coneix l’agressor: és un familiar, un amic, un professor, un company de feina o la seva parella o exparella.

Un home pot cometre una o més agressions masclistes al llarg de la seva vida sense ser-ne conscient, atès que encara hi ha moltes violències masclistes que no es reconeixen com a tals. Les violacions estereotipades que veiem a les pel·lícules són les menys freqüents; les més habituals són agressions patides en un entorn conegut. Al nostre llit, a la nostra feina, al nostre local social, al nostre barri.

La violència masclista pren moltes formes diferents i l’impacte de cadascuna d’elles en la nostra vida pot perdurar en el temps. Com? En forma de danys psicològics, físics i emocionals, i en forma de renúncia als espais públics i de militància.

Però a hores d’ara encara hi ha una gran part del nostre entorn que no ho veu o no ho vol veure així. Molts amics, familiars, companys de feina o de militància el primer que fan davant d’un cas d’agressió masclista és qüestionar el testimoni de la víctima i buscar excuses per no assumir que ells mateixos o els seus companys poden haver-ne estat protagonistes.

A nosaltres no ens cal una sentència judicial per creure la nostra amiga, veïna o companya de feina. No ens cal un peritatge per creure el testimoni d’una dona que ha patit una agressió.

No ens malinterpreteu: no pretenem enviar ningú a la presó sense un procés judicial ni linxar els nostres companys. No es tracta d’això, sinó de disposar i d'aplicar protocols efectius i fiables, que en lloc d’invisibilitzar els casos serveixin per reparar la víctima i prevenir agressions futures.

Som conscients que dones i homes estem en una situació de partida molt diferent a l’hora de participar en un projecte polític.

Les dones no només estem exposades a les violències masclistes, sinó que quan denunciem una agressió, pel canal que sigui, se’ns jutja sistemàticament a nosaltres. Se’ns qüestiona, se’ns pregunta per què ho hem permès, per què no hem fet això o allò, per què no hem denunciat per la via judicial, per què no hem denunciat abans. Mentre que als nostres agressors se’ls pressuposa un testimoni veraç i se’ls protegeix.

Volem que se’ns escolti sense qüestionar-nos sistemàticament, sentir-nos acompanyades i reparades després d’haver patit una agressió. Volem sentir-nos segures en uns espais que també són nostres, no volem renunciar-hi. Volem aportar tot el que tenim per aportar. I volem també un sistema judicial preparat, sensibilitzat i amb recursos per fer efectives les lleis contra les violències masclistes.

Des de la nostra perspectiva feminista, és evident que si les dones no denunciem més la violència que patim és perquè sabem que tot aquest procés ens exposarà i ens causarà un gran dolor.

La reacció a la informació publicada al diari ARA el dia 4 d'octubre sobre els casos que apuntaven a l’exdiputat Quim Arrufat exemplifica molt bé això que exposem. A través de les notícies i reaccions posteriors a les xarxes constatem que, un cop més, s’ha qüestionat el testimoni de dues dones i que se les ha victimitzat de nou. El debat públic al voltant d’aquesta notícia s’ha centrat, de nou, en l’actuació de les víctimes i de l’organització dins la qual s’han donat els casos, i no en la problemàtica existent i preocupant de la violència masclista.

En aquest procés hem vist, amb impotència, frustració i ràbia, com el presumpte agressor ha utilitzat la seva visibilitat i poder mediàtic per publicar un relat que revictimitza les dones agredides, sense cap mena de possibilitat de contrastar la seva versió. Hem vist com ell ha qüestionat aquestes dones, ha minimitzat les agressions, les ha acusades d’utilitzar la denúncia per un objectiu personal o polític i ha amenaçat amb fer públics els seus noms. Hem vist com ha emprat el seu altaveu per alimentar els mites sobre les denúncies falses i les violències masclistes pel seu propi benefici. Davant d’aquesta actitud, mantenir-se en silenci no ens sembla èticament acceptable.

Les dones que participem en aquest projecte polític i en altres projectes afins hem estat interpel·lades pel sol fet d’haver compartit espai amb un presumpte agressor, i el nostre entorn ens ha jutjat també a nosaltres.

Tot això ens remou i ens indigna: constatem que encara no es reconeixen socialment les agressions masclistes quan ocorren, i que als nostres espais de militància encara hi ha reticències a abordar-les amb la contundència deguda i que queda recollida als protocols dels quals disposem. I sense això, no hi ha avenç possible en la solució del problema i en la prevenció de futures agressions.

Tot plegat ens colpeja i tira molt enrere a l’hora de militar en un espai polític. Però som tossudes: no deixarem de fer política, d’implicar-nos socialment, de reclamar el poder que se'ns ha negat durant tant de temps per poder transformar la societat.

Tenim dret a conviure sense por en tots els espais que compartim amb els altres. No hi haurà violències que ens facin renunciar a això.

Som aquí i hi continuarem sent.

Cristina Agustí Benito, Badalona

Núria Alcaraz, Matadepera

Oceania Algora Micó, el Masnou

Mercè Amich, Celrà

Maria Ballester, Arenys de Munt

Juliana Bacardit, Mataró

Mireia Boya Busquet, Aran

Júlia Carbonell, Cervera

Pilar Castillejo Medina, Ripollet

Elisenda Castillón Soria, Vilanova i la Geltrú

Elena Crespi Asensio, Torelló

Ona Curto, Arenys de Mar

Aina Delgado Morell, Barcelona

Sonia Fabra Fargas, Barcelona

Almudena Godoy Castro, Vilanova i la Geltrú

Mar Grifol Isern, Badalona

Marta Guinda Camps, Vilanova i la Geltrú

Eva Herbera, Vilanova i la Geltrú

Marta Jofra Sora, Vilanova i la Geltrú

Katia Juncks, Vic

Fabiola Llanos Bustos, Vilanova i la Geltrú

Isabel Llari Joya, Sant Pol

Anna Losantos Sistach, Sant Pol

Sílvia Mancha Pallerola, Vilanova i la Geltrú

Joana Maestre Campamà, Vilanova i la Geltrú

Tamia Maestre Gutiérrez, Manlleu

Laura Martínez Villanueva, Sitges

Sandra Moncusí Veciana, Sant Pol

Mireia Noy Oliveres, el Masnou

Nuria Núñez Fusaro, Vilanova i la Geltrú

Marta Pagès Romero, Vilanova i la Geltrú

Anna Pagés Pardo, Sant Pol

Mar Parés Ojeda, el Masnou

Carme Polvillo Alomar, Mataró

Roser Ramos, Arenys de Munt

Núria Riera Sant, el Masnou

Mireia Riera Sant, Cardedeu

Roser Rifà Jané, Berga

Maria Ruiz, Ripollet

Nora San Sebastián Martínez, Badalona

Ana Belén Salvadó de la Rubia, Sitges

Mima Sant Granados, Teià

Rosa Soler Vendrell, Vilanova i la Geltrú

Alicia Tarodo Casado, el Masnou

Laura Texidó Solsona, Sant Pol

Sara Tuñí Jaulent, Sant Pol

Roser Valverde Lojo, Berga

Júlia Vigó Pascual, Sitges