Expliquen Nicholas Dagen i Matthew Gordon que entre 1930 i 1970, la ciutat de Nova York va trobar “espai i recursos” per construir “centenars de milers d’habitatges per sota de preu de mercat, de formes i mides molt diferents, així com per a diversos poders adquisitius.” Avui, mig milió de novaiorquesos viuen en habitatges públics, i un milió més viuen en apartaments assequibles promoguts pel sector privat gràcies a subsidis estatals, federals o locals.
Mònica Bernabé va publicar el cap de setmana passat en aquest mateix diari un article important sobre l’estat de les casernes de Sant Andreu a Barcelona, i em va fer pensar en aquest binomi necessari per fer habitatge públic: espai i recursos. És oportú donar visibilitat a les reserves de sòl públic ara que el govern espanyol ha anunciat la reforma de l’Entitat Estatal del Sòl (SEPES), i preguntar-se quin rol pot tenir a Catalunya: ¿contribuirà a ampliar el patrimoni de sòl en ciutats importants per a la descentralització territorial, edificarà habitatges assequibles sobre terrenys dels ajuntaments o rehabilitarà els edificis buits de la Sareb que no han tingut sortida a mercat?
Durant molts anys he sentit el mantra que “no hi ha sòl disponible” per fer habitatge protegit, però no és cert. Hi ha sòl qualificat per fer habitatge protegit en mans de promotors privats, i també n’hi ha dels ajuntaments, que l’han obtingut com a cessions de sòl gratuïtes precisament pels deures que la Llei d’urbanisme imposa als propietaris de sòl. I també en té la Generalitat, a través de l’Incasòl, que va fer una política activa de compra de terrenys impulsada per Joan Anton Solans precisament pensant que serien necessàries aquestes reserves en el futur. Consorcis urbanístics com BSAV (Barcelona Sagrera Alta Velocitat), el de la Reforma de la Gran Via de l’Hospitalet o els que estaven cridats a desenvolupar les Àrees Residencials Estratègiques, es van crear per fabricar sòl per edificar habitatges lliures i protegits. Consorcis com el del Campus del Besòs-UPC disposen de sòl per a activitat econòmica que no té la sortida esperada al mercat, i fa pensar si caldria canviar l’ús d’aquests terrenys per fer-hi habitatge protegit a primera línia de mar.
En entorns metropolitans hi ha sòl de titularitat pública per construir centenars d’habitatges assequibles en llocs estratègics com el Parc de l’Alba, al costat del Sincrotró, a les Tres Xemeneies del Besòs i al sector de Can Filuà, a Santa Perpètua de Mogoda. I arreu de Catalunya hi ha algunes ciutats clau que disposen de reserves de sòl que poden ser crítiques per ampliar el seu parc d’habitatges de lloguer assequible.
Hi ha ciutats que reben més pressió turística que Barcelona, que no compten amb un parc d’habitatge assequible. L’Escala té aproximadament 15.000 habitatges, 4.000 de principals i 10.000 de secundaris, i l'augment de preus en les compravendes deixa fora de mercat els residents de tota la vida que precisament presten serveis a la població flotant. Però a l’entrada del municipi hi ha una pineda amb un sector anomenat la Closa del Llop, que té bones vistes sobre la ciutat, que pot ser un bon emplaçament per edificar-hi vil·les urbanes (de 3 o 4 plantes, amb balcons i terrasses) en règim de lloguer protegit. Fa més de vint anys que es van adquirir aquests sòls, i hi ha moltes maneres d’activar-los.
Sempre pensem en Figueres com la ciutat del Museu Dalí, però té una estació de l’AVE amb tant de potencial com la de la Sagrera a Barcelona. A les antigues Hortes de Vilabertran s’hi va dibuixar un sector per a 1.000 habitatges, anomenat Parc de les Aigües, i que va quedar també empantanegat per la crisi del 2008. Allà l’Incasòl hi té una desena de parcel·les per fer-hi uns 240 habitatges, a les quals el mercat privat mai no ha trobat viabilitat, però que amb subvencions públiques i ajudes, podria reactivar-se.
L’estratègia del Pirineu 2024-30 té com a eix prioritari les polítiques d’habitatge per evitar el despoblament en aquella zona. Doncs a la Seu d’Urgell hi ha també un sector urbanitzat (amb els carrers fets), anomenat Horta de Valira, on hi ha parcel·les públiques per fer-hi habitatges protegits. Ningú no els vol promoure perquè els preus dels lloguers no compensaran els costos de construcció, però amb ajuts públics, sí que es desbloquejarien. I de passada, totes les mestres, i metgesses, estudiants, monitors d’esquí, i ramaders, es podrien permetre viure-hi en temporada baixa.
A Tarragona hi ha un sector de nom massa tècnic “el Pla Parcial Urbanístic 10 (PP-10)”, que té espai pe a 1.260 habitatges, dels quals 400 estaven destinats a ser assequibles. La promotora municipal ha cedit en dret de superfície una parcel·la a la Fundació Salas, i l’Incasòl també hi té un terreny per a un centenar de pisos.
Fins aquí alguns exemples que demostren que d’espais n’hi ha, i estan a punt.
