M’expliquen que l'última tendència nadalenca és no embolicar els regals, no pas per reciclatge, sinó per no causar estrès i ansietat en el receptor. Es veu que el moment d’estripar el paper o de treure el paquet d’una bossa, aquest moment fatídic, pot fer patir per les expectatives en un sentit o en un altre. Sempre recordo, rient, l’escena de Deconstructing Harry on la noia jove i guapa li entrega a Woody Allen una capsa de cartró, d’un pam quadrat. Ell l’agafa i diu, veient-ne la mida: “Què és? Un altre jersei?”. Llegiu aquest "altre" en cursiva. El regal no pot ser millor. És una pilota de beisbol firmada per tots els membres de l’equip. Vol dir que la noia ha tingut en compte el que a ell li agrada, ha acceptat que el que a ell li agrada són els esports, i ha decidit treballar-se el regal.
Estimats amics, a partir d’ara no embolicaré. I no serà ni perquè no tingui cel·lo, perquè no tingui paper, perquè em faci mandra o perquè no hagi tingut temps. No ho faré per no causar estrès. Pot passar, esclar, que us regali una capseta petita amb un obridor de vi i us penseu que sigui una polsera de diamants o les claus d’un tractor. Res em faria patir més que estressar algú mentre desembolica. No, no, no. Ni la Dana, ni la guerra de Gaza. Res ens podria fer patir més que lliurar un obsequi embolicat, bellament, amb paper de seda, i fer que la persona –el nen, el gran– que l’ha d’obrir es posi nerviós i li pugi la pressió. No vull no complir expectatives. I posats a fer, podem donar els diners, tu, que no infartin, sobretot. Quina il·lusió contribuir al seu benestar.
